Medi natural i acció humana

El  medi natural ve definit pel conjunt d’elements propis de la natura que trobem al nostre voltant i que mantenen entre ells i nosaltres relacions d’equilibri complexes. Qualsevol alteració d’aquestes relacions altera el sistema en el seu conjunt.
Aquest medi natural està format per una part biòtica o biocenosi (medi animat) i una altra part abiòtica o biòtop (medi inanimat). El biòtop i els organismes que en formen part, és el que coneixem amb el nom d’ecosistema. En el si d’aquest ecosistema és on es produeixen un seguit de fluxos de matèria i energia en constant equilibri que són els responsables del seu manteniment en el temps.

L’ésser humà porta segles modificant aquest equilibri en el seu benefici. Fins on pot arribar? i en quina mesura encerta al separar-se dels ritmes de l’economia natural, són dues qüestions pròpies de la biogeografia.

Si anem enrere en el temps, segur que pels nostres avantpassats, dedicats a la caça i a la recol·lecció d’aliments, la competència amb el medi era un procés natural, vinculat a l’aprenentatge quotidià i destinat a la supervivència.  Per tant i a l’igual que tot ésser viu, tenien unes exigències per les que competir i uns condicionants als que acomodar-se. A partir d’aquí es van desenvolupar tot un seguit d’estratègies fisiològiques, adquirides a través de l’evolució, amb l’objectiu d’obtenir espai i aliment.

Però malgrat que la raça humana té unes limitacions biològiques clares, és l’única espècie en el món que ha desenvolupat una capacitat exponencial en el control i modificació del medi, capacitat que és en bona part cultural, i que li ha permès fugir del seu nínxol ecològic, els tròpics i els subtròpics, per conquerir la totalitat dels ecosistemes de la terra.

A partir d’aquí l’home entra en una dinàmica en la que esborra de la seva consciència el que és percep com a sistema natural, i el que es percep com a sistema humà antropogènic, creat i mantingut, aquest últim, de forma deliberada per satisfer unes apetències biològiques desmesurades, en un entorn cultural modificat. La satisfacció d’aquestes necessitats, imprescindibles per mantenir la vida i èticament justificable, ha provocat que l’evolució cultural i l’evolució biològica s’hagin perdut de vista irremediablement. I així en la mateixa mesura que la nostra capacitat de controlar el medi ha anat augmentant, hem après a desplaçar els nostres interessos. En lloc d’aprendre a formar part de la natura, hem après a competir, a adquirir i esquilar tot allò que el medi natural ens pot proporcionar.

Al llarg del bloc Medi i Societat, parlarem de forma indistinta de dos conceptes: desenvolupament sostenible i sostenibilitat, i tot que els considerarem com sinònims cal matissar algunes peculiaritats de cadascun d’ells.

La diferenciació entre els dos conceptes és pertinent:

  • El primer (desenvolupament sostenible) fa referència al medi ambient, la societat i el desenvolupament econòmic, expressat de forma directa a la Cimera de Johannesburg (2002), “(…) se’ns presenta com un procés de canvi i transició cap a noves formes de produir, consumir i distribuir, però també cap a noves formes de ser, estar i conèixer” (Oliva, Antoni. La sostenibilitat. Biblioteca UOC. 2008). Fixeu-vos com en la definició la tríada protagonista és l’economia (produir, consumir i distribuir) i aquí rau el seu fracàs al no aconseguir limitar el desenvolupament desbocat del s. XX.
  • El segon, sostenibilitat aporta una nova visió a partir de plantejar noves formes de ser, estar i conèixer, que permetin crear noves formes de produir, consumir i distribuir. Fixeu-vos com aquí el paper clau se l’emporta el coneixement (ser-estar-conèixer).

Els reptes del s. XXI ens situen en un escenari on els efectes sobre el medi ambient han superat l’escala humana i local, els efectes sobre la desigual distribució de la riquesa han superat les escales locals. L’única certesa objectiva és que amb els ritmes actuals de devastació, el col·lapse vindrà (Oliva, Antoni. La sostenibilitat. Biblioteca UOC. 2008). Cal passar a l’acció.

Vídeo recomanat: Una verdad incómoda. Al Gore


<p><a href=”https://vimeo.com/95465911″>Una Verdad Incómoda Al Gore-Espa&ntilde;ol</a> from <a href=”https://vimeo.com/jvasquezsierra”>JVasquezSierra</a&gt; on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a&gt;.</p>

Resum de nou minuts del vídeo: Una verdad Incòmoda.

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Tema 4, Recursos i energia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s