Processos migratoris a Espanya.

[Entrada actualitzada a 23/01/2017]

Espanya ha estat històricament un país d’emigrants, adoptant en els darrers anys (finals del segle XX fins 2014) el paper d’un país receptor d’immigrants. Al llarg d’aquest procés el país s’ha desenvolupat i ha crescut, vinculant aquest creixement a la mobilitat de la població, no tant sols com a conseqüència del saldo migratori positiu o negatiu, sinó també a l’entrada de divises (entrada de diners que els treballadors emigrats envien a les seves famílies) i al consum que els immigrants fan com a conseqüència de  la seva estada al nostre país.

Classifiquem el procés migratori espanyol de la següent manera:

I.- Migracions transoceàniques històriques. Des del segle XV fins la Segona Guerra Mundial (1939-45), es van produir fortes emigracions cap a Amèrica Llatina:

  • De signe colonial (XV – XVIII). Emigra poca població donades les grans dificultats dels desplaçaments.
  • Emigracions massives al s. XIX. El factor clau és l’existència de moltes oportunitats a Amèrica (terra per treballar).
  • 1911-15. Surten d’Espanya prop de 800.000 persones. 650.000 cap Amèrica, especialment Argentina. La majoria dels emigrants eren pagesos de Galicia, Asturias i Canarias que buscaven millorar les seves condicions de vida.

El procés es veu aturat per la crisi econòmica de 1929, la Guerra Civil Espanyola (1936-39), la Segona Guerra Mundial (1939-45) i les crisis econòmiques i polítiques a l’Amèrica Llatina.

  • 1950: es reactiven de forma moderada els processos migratoris cap Amèrica Llatina, especialment cap Venezuela. Les explotacions petrolíferes d’aquesta república llatinoamericana atrauen a  molts espanyols.  A finals de la dècada Amèrica Llatina perd pes com a destinació de l’emigració espanyola.

II.- Migracions exteriors a Europa. Entre 1950 i 1973 van emigrar cap a diferents països europeus uns 2,6 milions d’espanyols.

Les causes d’aquest procés són:

  • El fort creixement econòmic d’alguns països europeus com a conseqüència del Pla Marshall (1948) i la creació de la Comunitat Econòmica Europea (1957).
  • La manca de llocs de treball a Espanya com a conseqüència de la mecanització de l’agricultura (genera excedent de mà d’obra) i una industrialització deficient que impedeix absorbir els excedents de mà d’obra.

Les principals regions emissores durant aquests anys van ser: Andalusia, Galícia, Castella-Lleó, València, Múrcia i Extremadura.

El perfil d’emigrants va ser el d’un home jove, poc qualificat que va anar a treballar amb un contracte temporal a l’agricultura, la construcció, la indústria i la mineria. Tots ells treballs mal pagats i molt durs. Les avantatges d’aquesta mà d’obra barata pels països receptors eren els contractes temporals i la baixa conflictivitat de la població immigrant.

Els principals països receptors van ser: França, Alemanya i Suïssa.

 Les conseqüències  per Espanya:

  • Canvis demogràfics a les diferents regions emissores d’emigrants. Disminució de la població.
  • Disminució de la pressió social i econòmica (es redueixen els alts nivells d’atur)
  • Entrada de divises, les anomenades trameses (diners que els emigrants enviaven a les seves famílies). Aquests diners van permetre, en part, el desenvolupament econòmic espanyol i van reduir el dèficit comercial.
  • Desarrelament de la població emigrada.

A partir de 1973 s’atura aquest procés migratori conseqüència de l’augment de l’atur a tot Europa, les restriccions a l’entrada d’immigrants i els canvis en les legislacions migratòries.

III.- Migracions interiors camp-ciutat. Procés que es desencadena en el moment en que augmenta la població rural alhora que disminueix la demanda de mà d’obra agrícola i a les ciutats augmenten els llocs de treball vinculats a la indústria i serveis.

Causes del procés:

  • Augment de població al llarg de la primera meitat del segle XX a àmplies zones rurals del territori (Castella-Lleó, Castella La Mancha, Galícia, Extremadura, Andalusia interior). Aquestes zones rurals es caracteritzen per tenir una baixa productivitat agrícola (exemple de Castella-Lleó), un atur elevat, resultat del predomini dels latifundis i d’una població majoritàriament jornalera (cas d’Andalusia i Extremadura) o bé la presència dominant del minifundi (Galícia).
  • Demanda de mà d’obra abundant i barata de les zones industrials del país (Catalunya, País Basc, Madrid).
  • Millora relativa del camp espanyol que a partir d’una mecanització incipient genera un important excedent de mà d’obra amb alts índex d’atur.

Al 1960 la població activa agrària era de 4 milions de persones (40%), al 1970 hi havien menys de 3 milions de persones dedicades a l’agricultura a tot l’Estat.

Aquest procés generarà comportaments demogràfics diferenciats en funció de que parlem de regions emissores o receptores d’emigrants:

  • Barcelona, Madrid , augmenten la seva població en uns 500.000 habitants.
  • València, Vizcaya i Alacant, augmenten entre 100.000 a 200.000 habitants.
  • Balears, Guipuzcua, Tarragona, Álava i Girona, augmenten entre 40.000 i 70.000 habitants.
  • Castelló, Navarra, Canarias i Valladolid, varien poc els seus efectius demogràfics.
  • La resta del territori presenta saldos negatius.

Els  principals fluxos migratoris es produiran entre Andalusia, Galícia i Extremadura cap a Barcelona; i Castella-Lleó i Castella La Manxa cap a Madrid.

Aquest flux migratori va ser constant durant les dècades de 1950, 1960 i 1970. A partir dels registres censals sabem que entre 1950 i 1980, van canviar de província uns 5,4 milions de persones, tot i que la xifra és important si es pugessin comptabilitzar els moviments interprovincials les dades s’enfilarien probablement al doble de les registrades.

Una dada curiosa, al 2001, onze províncies espanyoles registraven menys habitants que al 1900. La raó cal buscar-la en la forta emigració de dècades anteriors. Per posar alguns exemples: Terol i Soria van perdre la meitat dels seus efectius demogràfics. Altres províncies com Lugo, Orense, Zamora, Avila, Palencia, Segovia, Cuenca, Guadalajara i Osca també van veure reduïda la seva població. Burgos i Cáceres, pràcticament no van créixer.

Els problemes que genera aquest procés els coneixem força bé: per  les regions receptores escassetat d’habitatges i insuficiència d’infraestructures (barraques de Somorrostro, Montjuïc, Carmel a Barcelona), i per les regions emissores envelliment de la població com a conseqüència de la pèrdua d’efectius demogràfics joves i la caiguda de la natalitat.

El procés finalitza amb la crisi de 1973.

IV.- Espanya país receptor d’immigrants. Des de finals del segle XX fins el 2007, Espanya s’ha convertit en un país que rep immigrants procedents d’Àsia, Àfrica, Amèrica Llatina i Europa de l’Est. Aquest procés, nou a l’Estat Espanyol, provoca un debat al voltant de la conveniència de la immigració i els problemes que se’n deriven. Moltes projeccions demogràfiques preveuen la necessitat de rebre nous immigrants, situant el nivell òptim en uns 7 milions en els propers 20 anys (Comissió Europea). Solament d’aquesta manera es podrà garantir la viabilitat del sistema de pensions actuals i aconseguir que la taxa de dependència es situï sobre el 34% (per cada 1oo persones que treballin, hi hagi 34 jubilats).

Les causes que expliquen aquest canvi de cicle són:

  • Evolució positiva de l’economia espanyola entre 1995-2007 que provoca una forta demanda de mà d’obra.
  • El buit demogràfic provocat per la caiguda de la natalitat.

El resultat del procés va ser un creixement demogràfic entre 2001 i 2011 de prop de 6 milions d’habitants, que va modificar el règim demogràfic espanyol augmentant les seves taxes de natalitat i el seu índex de fecunditat.

Evolució població estrangera. Font: Informe Encuesta Nacional de . Inmigrantes 2007. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Evolució població estrangera. Font: Informe Encuesta Nacional de  Inmigrantes 2007. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Font: Informe Encuesta Nacional de . Inmigrantes 2007. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Font: Informe Encuesta Nacional de  Inmigrantes 2007. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Agrupem aquesta immigració en quatre grans grups:

  • Jubilats: procedents d’Europa Central i del Nord. Situen la seva residència al litoral mediterrani i venen a buscar un clima suau i bons serveis.
  • Directius de multinacionals, treballadors d’alt nivell de qualificació i persones vinculades al món artístic i cultural. La majoria procedents de la UE, vénen per qüestions laborals o atrets per la qualitat de vida.
  • Refugiats polítics.  Persones que per motius polítics, conflictes armats, violència generalitzada o per qüestions de seguretat personal han de fugir del seu país d’origen.
  • Emigrants de països pobres. El grup més nombrós, procedents d’Àfrica, Amèrica Llatina, Europa de l’Est i Àsia, vénen a la recerca de feina i unes condicions de vida dignes.
Font: Notes de premsa 30 de juny 2014. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Font: Notes de premsa 30 de juny 2014. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Segons dades del padró municipal al 2008, es va produir l’increment de població més gran des de 2004, quasi un milió d’habitants. Aquest increment es deu fonamentalment a la immigració.

Al 2014, el 10,7% de la població és estrangera, un percentatge que ha disminuït com a conseqüència de la crisi (2007). Al 2008 representava l’11,3%.

Des de l’any 2000 Espanya va ser el segon país del món amb més immigració, després dels Estats Units d’Amèrica.

El perfil dels immigrants és: home jove, d’entre 16 i 44 anys. Segons dades de l’INE solament l’1,1% arriba de forma il·legal (rutes de procedència: Marroc – Ceuta – Melilla – Estret de Gibraltar; Senegal – Mauritània – Canarias).

Font: El País. 17/03/2014. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Font: El País. 17/03/2014. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

V.- Canvi de cicle. Espanya perd població. Al 2013 el saldo migratori va ser negatiu (- 256. 849 persones), amb una caiguda de la immigració del 4,3% i una emigració del 22,7% (INE).

grafic-poblacio-espanyola-i-esttrangera

La principal causa d’aquesta situació és la crisi generada a partir del 2007, que provoca el retorn de molts immigrants als seus països d’origen o a la cerca de feina a altres indrets de la UE. Al 2011 Espanya tenia 5.751.487 estrangers, al 2014  5.000.258 i a 1 de gener de 2016 4.618.581. Al mateix temps es produeix una emigració massiva d’espanyols a l’exterior a la recerca de feina. Entre 2007 i 2014 marxen 486.387 persones, majoritàriament d’entre 16 i 34 anys amb alts nivells formatius.

Font: Notes de premsa 30 de juny 2014. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Font: Notes de premsa 30 de juny 2014. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Font: Cifras de Población a 1 de julio de 2016 Estadística de Migraciones. Primer semestre de 2016. Datos provisionales.INE [Consulta 19/01(/2017]

Font: Cifras de Población a 1 de julio de 2016
Estadística de Migraciones. Primer semestre de 2016. Datos provisionales.INE [Consulta 19/01(/2017]

 

Font: Cifras de Población a 1 de julio de 2016 Estadística de Migraciones. Primer semestre de 2016. Datos provisionales.INE [Consulta 19/01(/2017]

Font: Cifras de Población a 1 de julio de 2016
Estadística de Migraciones. Primer semestre de 2016. Datos provisionales.INE [Consulta 19/01(/2017]

Font: Notes de premsa 30 de juny 2014. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Font: Notes de premsa 30 de juny 2014. INE. [en línia]. [Consulta 30/12/2014]

Font: Cifras de Población a 1 de julio de 2016 Estadística de Migraciones. Primer semestre de 2016. Datos provisionales.INE [Consulta 19/01(/2017]

Font: Cifras de Población a 1 de julio de 2016
Estadística de Migraciones. Primer semestre de 2016. Datos provisionales.INE [Consulta 19/01(/2017]

Font: INE. Notas de prensa. 4 de diciembre de 2015. [en línia] [Consulta 25/01/2016]

Font: INE. Notas de prensa. 4 de diciembre de 2015. [en línia] [Consulta 25/01/2016]

Font: Cifras de Población a 1 de julio de 2016 Estadística de Migraciones. Primer semestre de 2016. Datos provisionales.INE [Consulta 19/01(/2017]

Font: Cifras de Población a 1 de julio de 2016
Estadística de Migraciones. Primer semestre de 2016. Datos provisionales.INE [Consulta 19/01(/2017]

En el quadre anterior, podeu comprovar com el saldo demogràfic d’Espanya el 2016 va ser de 22.274 persones. Per tant la població va créixer. Aquest creixement va ser resultat del saldo migratori positiu. En aquesta dada cal considerar l’arribada de 158.278 immigrants enfront dels 107.772 que van sortir d’Espanya (1r semestre 2016), amb un saldo positiu de 50.506. De totes maneres, aquesta dada positiva es veu reduïda pel saldo negatiu de migracions d’espanyols (-20.002), 47.784 espanyols van emigrar a l’estranger enfront dels 27.781 que van retornar.

Enllaç recomanat: 

Joves sota pressió (El Periódico. 28/12/2014)

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Tema 7. Mobilitat i fluxos migratoris.. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s