Plànols urbans

A cada època històrica i en funció de les necessitats, s’han establert ciutats en emplaçaments i localitzacions concrets. Aquesta dinàmica històrica està vinculada amb la funció per a la qual van ser creades (control militar, polític, control de nusos de comunicació …)

A partir dels plànols i l’entramat urbà o trama urbana (disposició del conjunt de carrers, places i avingudes d’una ciutat), podem analitzar i comprendre la seva forma, morfologia i quina ha estat la seva evolució històrica i la seva situació actual.

Tal com hem dit, les necessitats dels habitants i per tant, les funcions urbanes, han determinat la morfologia urbana, això ens permet identificar cada plànol urbà amb una època concreta.

Plànol irregular: a occident aquest tipus de plànol coincideix amb la zona antiga de la ciutat i s’ubica històricament a la ciutat preindustrial. Aquest model de ciutat, amb un origen romà o medieval, estava envoltada de muralles, encara avui en dia en podem resseguir el seu traçat a moltes ciutats (Tarragona, Lugo, Cáceres, Granada, Ávila). Aquesta barrera determinava un creixement urbà molt limitat i la separava clarament del món rural. Com a conseqüència d’aquesta limitació física la morfologia urbana, clarament identificable avui en dia, presentava una disposició caòtica dels carrers sense cap ordre determinat (carrers estrets i irregulars). L’absència de planificació era el resultat d’una ocupació funcional del terreny resseguint els accidents físics com turons i rius.

Amb els pas del temps, aquests nuclis antics s’han anat modificant com a resultat dels incendis, les guerres, el deteriorament dels edificis i els seus carrers han acabat adaptant-se a les necessitats modernes del trànsit i dels habitatges.

Actualment acostumen a ser zones d’interès turístic, amb escassa funció residencial.

Extret: http://www.toledosefarad.org/

Plànol de Toledo. Extret: http://www.toledosefarad.org/

Plànol radiocèntric (radial): aquest tipus de plànol acostuma a ser el resultat de l’existència d’un edifici o un espai singular (catedral, castell, plaça), de manera que condiciona l’ordenació de tota la ciutat. Des d’aquest punt central parteixen els carrers i les avingudes que connecten els diversos sectors de la ciutat.

Per a permetre la connexió dels diferents barris urbans sense haver de passar pel centre de la ciutat aquest tipus de plànol es complementa amb vies concèntriques  (cinturons urbans).

En tenim bons exemples d’aquest tipus de model a París, Moscou i Amsterdam. Parcialment Vitòria, Tarragona, Pamplona també tenen disposicions urbanes amb aquestes característiques.

Font: Google Maps

Plànol de Vitòria. Font: Google Maps

Plànol octogonal: aquest tipus de plànol el podem trobar a la Grècia i Roma clàssiques, però el seu desenvolupament més característic es dóna al segle XIX, quan moltes ciutats com Barcelona van enderrocar les muralles medievals i van construir els eixamples.

També rep el nom de plànol reticular o en quadrícula, i la seva morfologia és molt simple, carrers perpendiculars que dibuixen illes d’habitatge quadrades o rectangulars amb els edificis disposats de forma ordenada.

Aquest tipus de disposició urbana, permet una parcel·lació del terreny reticular, amb carrers amples, airejats i assolellats. En origen el plànol ortogonal complia una funció d’ordre públic, permetia el desplaçament ràpid i efectiu de les forces d’ordre públic i la repressió de les revoltes populars. Actualment aquesta quadrícula facilita els desplaçaments en els eixos verticals i horitzontals (la dificultat de desplaçament transversal se soluciona amb la construcció de diagonals).

Al segle XIX, els eixamples van ser ocupats per  la classe mitjana i burgesa, els edificis alts es destinaven a les classes populars (eren més barats).

El  més conegut dels eixamples d’Espanya és el de Barcelona, construït i dissenyat per Ildefons Cerdà el 1863, que va dissenyar un plànol rigorós i precís que donava resposta a les necessitats de la ciutat. El quadrat d’or representa un projecte pioner de l’urbanisme modern en dissenyar una ciutat articulada amb carrers amples i espais verds.

El pla de Cerdà es basava en una gran xarxa de carrers perpendiculars i travessers, tots ells uniformes, excepte dues vies esbiaixades superposades (la Diagonal i la Meridiana) i la Gran Via de les Corts Catalanes. El punt on es trobaven aquests eixos era el gran centre de comunicacions de l’Eixample, on es preveia construir una gran plaça, la de les Glòries Catalanes.

Font: Google Maps

Eixample de Barcelona. Font: Google Maps

Veure: Ildefons Cerdà. L’eixample de Barcelona.

El segle XX, veurà el disseny de dos models bàsics de l’arquitectura i  l’urbanisme contemporanis:

La ciutat jardí: l’urbanista anglès Ebenezer Howard intentarà superar la problemàtica de les ciutats industrials amb un plantejament innovador, la seva proposta es basava en la construcció de carrers irregulars que integressin habitatges de tipus unifamiliar amb pati i jardí. L’objectiu era planificar una ciutat autosuficient amb activitats productives, serveis, equipaments. La dimensió s’havia d’ajustar als 30.000 habitants per tal de garantir el sentiment de comunitat i facilitar el contacte amb la natura.

En el projecte d’Howrad els edificis públics estaven situats al centre, envoltats per un parc, la zona residencial al voltant del centre, i a la perifèria s’hi situaven les fàbriques connectades pel ferrocarril, més enllà d’aquesta zona l’àrea rural. Econòmicament tots els habitants eren part de la comunitat, pagaven un lloguer pel seu habitatge que era reinvertit en la ciutat.

Model de ciutat jardí d’Ebenezer Howard. [en línia] [Consulta: 23/03/2017]

Molt aviat el seu projecte inicial es va pervertir i a Gran Bretanya es van construir urbanitzacions de segona residència, buides de contingut (sense serveis ni activitats productives) i amb una ocupació excessiva d’espai i molts cops en espais d’interès natural. Als Estats Units aquest model, anomenat suburbia forma un contínuum urbà de baixa densitat que pot arribar a unir ciutats i que obliga als seus habitants a fer grans desplaçaments, amb vehicle particular, per arribar a la feina o a qualsevol altra activitat. Actualment s’han convertit en ciutats dormitori.

A Espanya, el model ha estat adoptat modernament esdevenint un entramat urbà dispers, aïllat i convertint-se en àrees urbanes de baixa intensitat en ocasions molt problemàtiques. El model actual de cases adossades en són un exemple alterat d’aquest model urbanístic.

Font: http://www.calidoscopio.net/

Model de ciutat jardí. Font: http://www.calidoscopio.net/

La ciutat funcionalista o racionalista: just començar el segle XX un grup d’urbanistes entre els quals destacava Le Corbusier  rebutgen la proposta de ciutat jardí i a partir de les possibilitats que ofereix el formigó proposen la construcció de pisos amb l’objectiu d’alliberar sòl per a fer-hi zones verdes obertes. Sobre la base d’aquesta idea trobem el convenciment de què l’arquitectura ha de ser més útil que bonica, i per tant la funcionalitat ha de predominar sobre la forma. Segons aquest grup d’urbanistes calia estandarditzar i homogeneïtzar els equipaments i els habitatges per fer possible ajustar funció amb necessitat.

A Espanya el model es va utilitzar per construir barris i polígons residencials, amb una concentració elevada de blocs de pisos de baixa qualitat, amb pocs equipaments i poques zones verdes. En tenim bons exemples a Bellvitge (Barcelona), Rey Fernando (Saragossa), San Blas (Madrid).

Enllaç recomanat:

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Tema 12. La ciutat. Estructura i morfologia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s