Procés d’urbanització a Catalunya. Una mica d’història.

El procés urbà a Catalunya té el seu origen a l’antiguitat, un procés ple de canvis i de transformacions que ens porta fins al dia d’avui.

La primera xarxa urbana: la trobem en el poblament ibèric, origen de la primera estructura urbana del territori. Parlem de poblats fortificats, emmurallats, amb carrers ben definits, espais públics, subministraments d’aigua, activitats artesanals (tèxtil, ceràmica, metal·lúrgia) i comercials. Els exemples els tenim a Tarragona (Kesse), Iltirda (Lleida), Hibera (Tortosa) entre altres. (Veure la ruta dels poblats: http://www.mac.cat/Jaciments – Museu Arqueològic de Catalunya).

Font: http://www.ibers.cat/poblats.html [en línia] [Consulta 29/01/2015]

Font: http://www.ibers.cat/poblats.html [en línia] [Consulta 29/01/2015]

Amb la conquesta romana (218 aC) assistim a la primera jerarquització urbanística del territori. Tàrraco com a capital de província va jugar un paper de centralitat indiscutible, pivotant amb altres municipis d’importància secundària com Barcelona (Barcino) , Girona (Gerunda), Badalona (Baetulo), Mataró (Iluro), Lleida (Ilerda), Vic (Ausa), totes elles connectades a partir de la Via Augusta a la xarxa general de comunicacions de l’imperi.

Font: http://lacatalunyaromana.blogspot.com.es/ [en línia] [Consulta 29/01/2015]

Font: http://lacatalunyaromana.blogspot.com.es/ [en línia] [Consulta 29/01/2015]

Època medieval: tot i ser essencialment rural, la xarxa urbana pivotava al voltant de la ciutat comtal, Barcelona, amb les respectives vegueries i ciutats episcopals (Lleida, la Seu d’Urgell …). A partir del s. XIII assistim a la creació de les viles franques (Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès) i a les anomenades ciutats-mercats com Figueres, Mataró o Reus.

Font: http://cartomedcat.blogspot.com.es/ [en línia] [Consulta 29/01/2015]

Font: http://cartomedcat.blogspot.com.es/ [en línia] [Consulta 29/01/2015]

Font: http://www.zonu.com/ [en línia] [ Consulta: 29/01/2015]

Font: http://www.zonu.com/ [en línia] [ Consulta: 29/01/2015]

Època moderna: el model medieval es mantindrà fins finals del segle XVIII, moment de l’explosió demogràfica vinculada al desenvolupament de les manufactures i el comerç amb Amèrica. Barcelona passa dels 32.000 habitants als 92.385 al 1787, Reus es converteix en la segona ciutat i centre comercial amb 14.440 habitants. Lleida, Mataró i Tarragona li segueixen en importància. Malgrat tot el 85% de la població seguia sent rural.

L’expansió urbanística al segle XIX: és el referent indispensable per entendre el model de la xarxa urbana del segle XX. El procés industrial del segle XIX provoca el creixement de molts nuclis urbans i alguns municipis rurals, de manera que a finals del s. XIX el 43% de la població catalana era urbana. Ciutats tèxtils com Barcelona, Sabadell, Terrassa i ciutats comercials com Mataró i Badalona són el nucli fonamental d’aquest nou urbanisme contemporani.

La divisió territorial de 1833 (Isabel II) marcarà l’expansió definitiva de capitals com Tarragona, Lleida i Girona.

Malgrat tot, el segle XIX determina també un creixement desigual del fenomen urbà català, les ciutats rurals i d’interior s’estancaran, mentre que les industrials es desenvoluparan d’una manera espectacular (Sabadell, Manresa, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Badalona i Barcelona).

Eixample de Barcelona: cas especial de desenvolupament urbanístic. El segle XIX marca per Barcelona el moment de gran creixement i expansió, la relació de la ciutat i els pobles del voltant s’intensifica i demana mesures de planificació urbanística  que permetin la connexió amb Sans i Gràcia. A mitjans de segle (1854-56) s’enderroquen les muralles i el 1859 l’ajuntament treu a concurs el projecte urbanístic de la zona, el guanyador va ser l’arquitecte Rovira i Trias, però al mateix temps el govern central (Madrid) encarrega a Ildefons Cerdà la remodelació de la zona. Després d’uns anys de rebuig l’Eixample es comença a construir a finals del segle XIX i principis del XX. Cerdà planteja en origen un espai residencial ple de jardins que va de Montjuïc al riu Besos.

Finament es dissenyà un model urbà ortogonal, amb un concepte de ciutat igualitària sense diferenciació de barris, malgrat que seria ocupat per la burgesia i es perdria part de la idea original.

El projecte final consta d’un seguit de carrers perpendiculars i travessers, uniformes, connectats per tres grans vies transversals: la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via de les Corts Catalanes. El punt de trobada era la plaça de les Glòries, centre neuràlgic de la nova ciutat dissenyada per Cerdà.

Tot el conjunt preveia el repartiment uniforme dels serveis (mercats, centres socials, esglésies i parcs). Les illes, no del tot quadrades, estaven dissenyades per facilitar la visibilitat (cantonades tallades en xamfrà), amb un o dos costats construïts al seu interior deixant l’espai restant per a jardí comunitari. El màxim d’alçada era de tres pisos. Tot plegat amb arbres als carrers, jardins a cada illa de cases, i un gran parc d’entre quatre i vuit illes d’extensió. Un hipòdrom (Sagrada Família), un bosc (Besos) i tres hospitals completaven el conjunt del projecte.

Font: http://orgullosademiciudad.blogspot.com.es/ [en línia] [Consulta: 29/01/2015]

Font: http://orgullosademiciudad.blogspot.com.es/ [en línia] [Consulta: 29/01/2015]

Font: http://urban-networks.blogspot.com.es/ [en línia] [Consulta: 29/01/2015]

Font: http://urban-networks.blogspot.com.es/ [en línia] [Consulta: 29/01/2015]

Enllaç recomanat: 

http://urban-networks.blogspot.com.es/ Interessant bloc que compara l’eixample de Barcelona i Madrid.

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Tema 13. El procés d'urbanització i les xarxes urbanes.. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s