Espanya: la ciutat industrial al s. XIX.

La gran transformació urbanística contemporània es produeix al s. XIX vinculada a la Revolució Industrial, i marca l’inici d’un procés de creixement imparable que es consolida al segle XX i arriba fins als nostres dies.

La ciutat industrial del s. XIX: com a conseqüència de la incorporació de la màquina de vapor i l’aparició de la mà d’obra assalariada, el treball artesanal deix pas a  la producció industrial. Aquest nou model requeria un nou tipus d’edifici on allotjar les noves activitats productives, gran i espaiós, la fàbrica. El seu impacte arquitectònic i urbanístic indiscutible és el responsable del creixement de les ciutats i del seu canvi morfològic.

A Espanya aquest procés es va centralitzar fonamentalment a Bilbao (indústria siderúrgica) i a Barcelona (indústria tèxtil), provocant una urbanització vertiginosa. És ben sabuda la necessitat de mà d’obra de  la producció industrial al s. XIX i la forta decadència agrària d’àmplies zones de l’interior peninsular. Aquests dos fets permeten explicar el fort èxode rural cap a les ciutats industrials i l’inici del procés d’urbanització de la població.

El 1867 el 80% de la població espanyola viu en medi rural, el 1930 aquest percentatge baixa fins el 60%. Per tant la població urbana va passar del 20% el 1867 al 40% el 1930.

Font: http://elcaballodeespartero.wikispaces.com/[en línia] [Consulta: 04/02/2015]

Font: http://elcaballodeespartero.wikispaces.com/[en línia] [Consulta: 04/02/2015]

Entre 1860 i 1936, l’èxode rural es produirà de manera continuada, i en aquest període el nombre de ciutats amb més de 10.000 habitants passarà de 84 a 178.

Un segon aspecte a tenir en compte en aquest desenvolupament urbanitzador és la nova divisió provincial implantada el 1833 per Javier de Burgos, durant el regnat d’Isabel II. La designació de capitals de província (49) i la reorganització territorial en 15 regions, va alterar profundament la jerarquia de  les ciutats espanyoles, concentrant en les designades com a capitals un alt nombre de funcions polítiques  i administratives i per tant forçant els desplaçaments de població cap a elles, alhora que es despoblaven altres nuclis històrics.

Aquest ràpid i continuat procés d’expansió, va generar un augment en la demanda d’espai (sòl urbanitzable) per tal de construir: zones productives, residencials, infraestructures i serveis. Un bon exemple de tot això el tenim en el derrocament de les muralles i la planificació del creixement urbà per mitjà dels eixamples.

Font: http://www.madrid.es/[en línia] [Consulta: 04/02/2015]

Eixample de Madrid. Font: http://www.madrid.es/[en línia] [Consulta: 04/02/2015]

A la imatge anterior teniu el projecte d’eixample de Madrid (1857) durant el regnat d’Isabel II, encarregat a l’arquitecte Carlos María de Castro. Pensat per un Madrid que tenia 271.254 habitants i projectat per cobrir les necessitats d’una població de 450.000.

El pla inicial es va anar modificant, disminuint l’amplada dels carrers, elevant l’alçada de les edificacions, incrementant l’ocupació de les illes, construint sobre zones verdes i espais previstos per equipaments. El resultat final va ser un seguit de construccions molt densificades, molt allunyades dels principis higienistes propugnats pel projecte inicial que establia un màxim de tres plantes edificables i un 50% d’ocupació de les illes de cases.

Malgrat les modificacions que s’hi van fer, no es va poder donar resposta a la demanda d’habitatges per la classe treballadora, la forta explosió demogràfica, la lentitud en l’execució de les obres i l’alt preu del sòl, van convertir l’eixample de Madrid en un producte destinat a la burgesia benestant, mentre que el proletariat es va ubicar a l’extraradi de la ciutat, en barris de baixa qualitat, amb una mancança total d’infraestructures (Tetuán, Guindalera, Prosperidad, Ventas, Puente de Vallecas, etc.).

L’exemple que acabem de comentar, reflecteix perfectament la segregació social (ciutat dual) de dues classes socials urbanes: el proletariat obrer i la burgesia industrial, diferenciades socialment i aïllades espacialment. Aquesta ciutat dual que ja és perfectament visible a l’Espanya de finals del s. XIX i principis del s. XX (Barcelona i Madrid tenien el 1930 més d’1 milió d’habitants cadascuna), configura diferents condicions de vida, de disponibilitat i qualitat dels serveis, d’infraestructures i d’equipaments a cadascuna de les dues classes socials urbanes sorgides del nou procés urbanitzador.

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Tema 13. El procés d'urbanització i les xarxes urbanes.. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s