Intercanvis i desigualtats en el món globalitzat.

Un món global implica l’existència d’interdependències polítiques i econòmiques entre països, alhora això provoca la jerarquització del territori i l’aparició de territoris centrals i territoris perifèrics, com a resultat de les relacions d’intercanvi comercial.

Aquestes relacions entre centre i perifèria, generen el que anomenem un intercanvi desigual, nom que reben les relacions comercials establertes entre els països desenvolupats i els subdesenvolupats. Els països del Centre mantenen el control dels preus del mercat i produeixen productes d’elevat preu, mentre que els  països de la Perifèria produeixen productes de baix preu que exigeixen poca tecnologia. Les activitats econòmiques en els països desenvolupats són de gran creixement, elevada inversió de capital, elevats nivells de renda i ocupació,… mentre que en els països subdesenvolupats es porten a terme activitats tradicionals, de baixa inversió de capital, amb una elevada subocupació i atur.

Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives

Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives

El model Centre-Perifèria es va elaborar a mitjans dels anys 70 per explicar les diferències de desenvolupament dels diferents països del món. Les relacions polítiques, econòmiques, comercials, culturals, etc. són de doble sentit entre els països que pertanyen al Centre i els països de la Perifèria. Els països del Centre són els països rics, desenvolupats, que exerceixen el poder de decisió en els àmbits econòmics, polítics, científics, etc. a escala mundial. Els països de la Perifèria són països subdesenvolupats, sotmesos al neocolonialisme i a la globalització que els mantenen en una situació de dependència econòmica i tecnològica respecte als països del Centre. L’economia dels països de la Perifèria sol ser dual: coexisteixen activitats econòmiques amb grans inversions de capital amb sectors d’economia tradicional o de subsistència. Les desigualtats socials també són extremes entre les elits que retenen el poder polític i econòmic i la gran majoria de la
població que viu en una situació de pobresa. Les principals decisions econòmiques es prenen als països del Centre, on estan els centres de decisió de les companyies multinacionals.

A partir d’aquestes consideracions i en funció del grau de desenvolupament i d’ingressos dels diferents països del món, podem establir tres grans espais que es defineixen pels seus graus variables de dependència i endeutament.

  • Territoris centrals: constituïts per l’anomenada Tríada (Estats Units, Unió Europea i Japó). Aquests territoris, països, controlen el comerç i la tecnologia, posseeixen alts nivells de productivitat i tenen economies molt diversificades. La seva posició de domini internacional i d’explotació sobre altres territoris es basa en fórmules de dependència financera, comercial i cultural perpetuades des del segle XIX.

Font:http://elordenmundial.com/ [en línia] [Consulta: 18/02/2015]

Font:http://elordenmundial.com/ [en línia] [Consulta: 18/02/2015]

  • Territoris perifèrics: fonamentalment l’Àfrica subsahariana. Es tracta d’economies poc complexes, amb baixa productivitat, de base agrària i amb nul o escàs desenvolupament industrial. Mantenen relacions comercials exteriors de dependència o molt desavantatjoses. Aquesta situació genera nivell de vida baix de les seves poblacions, fort creixement demogràfic, en alguns casos pobresa extrema i com a resultat forts processos migratoris de les seves poblacions joves a la cerca de millors condicions de vida. Dins d’aquests territoris cal esmentar els anomenats països oblidats (Níger, Etiòpia, Burundi, Malí, Somàlia, Eritrea …) amb pocs o nuls recursos naturals que han deixat d’interessar al capital.
  • Territoris semiperifèrics emergents: tenen característiques dels primers i els segons. Mantenen certs graus de dependència exterior i segueixen les directrius dels territoris centrals, però han estat capaços de generar un desenvolupament propi, que els està convertint en líders regionals amb un pes cada cop més important en el context internacional. És el cas dels anomenats BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica), Argentina, Turquia …

Font: http://www.exteriores.gob.es/[en línia] [Consulta: 18/02/2015]

Font: http://www.exteriores.gob.es/[en línia] [Consulta: 18/02/2015]

Font: https://mundo.sputniknews.com/ [Consulta: 31/01/2017]

Font: https://mundo.sputniknews.com/ [Consulta: 31/01/2017]

A partir del que hem comentat és evident la desigualtat en el marc de les relacions comercials internacionals. El volum comercial dels països menys desenvolupats és molt limitat com a conseqüència del tipus de producció i dels fluxos comercials.

Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives

Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives

  • Països amb economies de subsistència: no tenen cap possibilitat d’accedir al comerç internacional al no disposar d’excedents de producció, ni béns susceptibles de ser comercialitzats.
  • Països amb producció comercialitzable: parlem de cacau, cafè, sucre, cotó. Tots ells productes destinats al comerç  internacional, ben cotitzats. Però hi ha un problema, les economies dels països productors d’aquests béns tenen una taxa de dependència nacional propera al 80% o al 90% , o dit d’una altra manera les seves economies depenen majoritàriament d’aquestes exportacions. Si a això hi sumem, que els preus d’aquests productes es fixen a les borses de Nova York, Londres i París, i que els intermediaris comercials, quan no els mateixos explotadors del producte (model de plantació), són les grans companyies multinacionals, és fàcil comprendre la forta desigualtat comercial que es genera.

Conseqüències:

  • Els principals fluxos comercials es realitzen entre Amèrica del Nord, la Unió Europea i Japó.
  • En queden al marge àmplies zones d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.
  • La balança comercial pels països subdesenvolupats sempre és negativa, el que ocasiona un fort dèficit comercial, que agreuja el seu deute extern.
  • L’FMI i el Banc Mundial els hi proporcionen préstecs que no poden tornar (l’acumulació d’interessos arriba a triplicar o quadruplicar el crèdit inicial), cosa que agreuja la pobresa d’aquests països.

Solucions:

Enllaços recomanats:

Los cinco grandes países emergentes crean su estructura alternativa al FMI y el Banco Mundial (RTVE.es 16/07/2014)

 Una nova forma de colonialisme 2.o (http://farmlandgrab.org/)

El informe del Banco Mundial sobre acaparamiento de tierras: más allá del humo y los espejos (http://www.grain.org/)

Per entendre l’origen històric d’aquestes interdependències: Neocolonialisme i Tercer Món

 

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Tema. El fenomen de la globalització. Aspectes econòmics.. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s