Sector terciari Catalunya

Catalunya té una economia terciaritzada, com ho demostren les dades de població activa ocupada en el sector comparades amb l’ocupació industrial:

        Ocupació terciari:         Ocupació secundari:

  • 2007:       66,5%                                22,4%
  • 2011:        73,49%                              17,33%
  • 2014:       76,6%                                 18,6%
  • 2015:       73,6%                                 19,0%
  • 2016:       74,2%                                 18,4%
  • 2017:       73,9%                                 18,1%

Font: Memòria econòmica de Catalunya 2016. Consell General de Cambres de Catalunya. [en línia] [Consulta: 02/03/2018]

Distribució territorial: molt desigual al territori, la seva concentració es realitza preferentment a:

  • Centres administratius
  • Zones molt poblades
  • Zones de gran activitat turística

Concentrades al Barcelonès, Tarragonès, Gironès i Segrià.

La crisi (2007) va afectar de manera molt important al sector, però s’observa certa recuperació en els darrers temps.

Font:Anàlisi de l’evolució de l’economia catalana i el seu entorn. 2014 Departament d'economia i coneixement.[en línia] [Consulta: 31/03/2015]

Font:Anàlisi de l’evolució de l’economia catalana
i el seu entorn. 2014 Departament d’economia i coneixement.[en línia] [Consulta: 31/03/2015]

Font: Anàlisi de l’evolució de l’economia catalana
i el seu entorn. Juliol 2017 Departament de la vicepresidència, d’economia i hisenda.[en línia] [Consulta: 01/03/2018]

Font: Memòria econòmica de Catalunya 2016. Consell General de Cambres de Catalunya. [en línia] [Consulta: 02/03/2018]

* VAB: El valor afegit brut (VAB) és la suma dels valors addicionals que adquireixin els béns i serveis en transformar-se durant el procés de producció. En l’economia, aquesta és una de les maneres per calcular el Producte interior brut i per tant, sovint es consideren sinònims.

Font: Memòria econòmica de Catalunya 2016. Consell General de Cambres de Catalunya. [en línia] [Consulta: 02/03/2018]

1. Sanitat: considerat com un dels millors models de tot l’Estat ha patit de manera molt directa les retallades dels darrers anys.

Catalunya segueix sent una important potència biomèdica (I+D), sent referent internacional en el tractament del càncer, la implantació d’òrgans, la reproducció assistida.

El Servei Català de la Salut (CatSalut), es basa en un sistema mixt d’equipaments, la majoria de titularitat pública, independentment que els ciutadans cotitzin o no a la Seguretat Social. L’oferta del CatSalut es concreta en: atenció hospitalària, atenció primària, sociosanitària, salut mental, emergències i transport sanitari.

Les retallades de fa deu anys, uns 1.500 milions d’euros de pressupost no recuperats, no ha fet més que augmentar.

Veiem algunes xifres:

  • El Servei Català de la Salut reconeix que, a finals d’octubre, més de 170.000 persones esperaven una intervenció quirúrgica programada.
  • D’aquestes, 6.700 fa més d’un any que esperen.
  • Més de 700 pacients que fa dos anys que han de ser atesos pel cardiòleg.

Punts calents de la sanitat catalana:

  • Les llistes d’espera quirúrgiques (l’exconseller Toni Comín es va comprometre a reduir el 10% les demores).
  • Les cites per a un especialista (es va preveure una reducció del 50%).
  • Les proves diagnòstiques (es va preveure una reducció del 50%).

La realitat és molt diferent: no tan sols no s’han rebaixat les esperes d’intervencions no urgents sinó que han augmentat el 3,4%. Pel que fa als especialistes i les proves requerides, el 19-20% de reducció no es correspon a les perspectives optimistes que prometien l’estabilització.

“Entre els anys 2010 i 2014 l’ICS ha vist com es reduïa un 13% el seu pressupost. En un exercici difícil d’entendre, l’ICS va tenir un superàvit de 40 milions el 2012. El 2013, si s’hagués prorrogat el pressupost, el superàvit hauria estat de 100 milions, però com que es va reduir l’aportació pública en 140 milions el resultat ha estat un dèficit de 35 milions. La reducció de la despesa ha comportat pèrdua de llocs de treball i reduccions salarials.”  FontLa sanitat catalana, una amalgama d’interessos públics i privats. eldiario.es

El resultat final del procés el podeu observar a la següent taula amb dades del 2015:

Despesa sanitària pública 2015. Font: Estadística de Gasto Sanitario Público 2015. Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad [en línia] [Consulta: 01/03/2018]

Despesa pública sanitària per CC.AA. 2016. Font: Presupuestos sanitarios 2016. CCOO. [en línia] [Consulta: 01/03/2018]

El resultat final de les retallades acumulades des del 2010 és de 27.000 milions d’euros.

Retallades acumulades des del 2010 per CC.AA. 2016. Font: Presupuestos sanitarios 2016. CCOO. [en línia] [Consulta: 01/03/2018]

Necessitats del sector:

  • Recerca.
  • Millora dels equipaments sanitaris.
  • Dotació de centres i personal per atendre la xarxa de salut en tot el territori.
  • Augment dels serveis de prevenció de malalties.
  • Modernització i innovació de les prestacions als usuaris.
  • Incorporació de tecnologies de la informació i la comunicació al sector (gestió electrònica de les receptes).

 

 

Font: http://catsalut.gencat.cat [en línia] [Consulta: 01/03/2018]

Enllaç recomanat:

El sistema sanitari, la salut i la malaltia. Una qüestió de classe (La Directa. 07/01/2016)

2. Educació: la crisi ha afectat també al sector educatiu amb:

  • Una caiguda de les inversions i un augment de les ràtios d’alumnes per professor
  • Caiguda de la inversió en centres i l’educació infantil.
  • Supressió de la sisena hora a la majoria dels centres públics.
  • Increment de les hores lectives del professorat.

Despesa pública en educació. Font: http://ensenyament.gencat.cat/ [en línia][Consulta: 01/03/2018]

Aquestes retallades es produeixen malgrat l’augment considerable de l’alumnat, que entre els cursos 2010-11 i 2012-13 va ser de  45.467 alumnes als ensenyaments de règim general, mentre el professorat decreixia en 2.651 docents.

Entre 2009-13 la inversió en educació a Catalunya va disminuir en un 16,7%, el percentatge més baix de tota Europa pel període.

Font: https://upec.cat/ [en línia] [ Consulta: 01/03/2018]

A partir del 2014, en termes de despesa pública sobre el PIB, Catalunya va destinar l’any 2014 el 3,6% del PIB, clarament per sota de la mitjana espanyola (4,3%) i europea (5,1%), només per sobre de països com Letònia i Romania. Per comunitats autònomes, la despesa unitària en educació no universitària de Catalunya (4.026,4 euros) només és superior a la d’Andalusia, Canàries, Comunitat Valenciana, Múrcia i Madrid.

Catalunya va invertir un 3,5% del PIB en educació el 2015, la mitjana europea es situava en el 5,1%.

Les dades anteriors ens presenten una paradoxa: en època de crisi reduïm la despesa en educació, al mateix temps l’argumentari per sortir-ne ens diu que necessitem una ciutadania més ben formada per fer front al nou model productiu i consolidar les bases per un desenvolupament econòmic sostenible a mitjà i llarg termini.

Factors condicionats d’aquesta situació:

  1. El finançament de la Comunitat Autònoma.
  2. La situació de les seves finances públiques.
  3. El posicionament del govern envers l’austeritat.
  4. La priorització pressupostària.

Cal aclarir que el principal factor condicionant de les retallades en educació a Catalunya ha estat la reforma de l’art. 135 de la Constitució espanyola, fixada per la Llei orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera.

El marc europeu va fixar les obligacions de l’Estat respecte a les seves obligacions de contenció del dèficit públic, però també cal aclarir que  les reduccions del pressupost educatiu a Catalunya es van iniciar l’any 2010, dos anys abans de la reforma de l’art. 135 de la CE.

La situació final de Catalunya, tenint en compte tots els factors abans indicats, dona com a resultat una reducció de la despesa en educació per estudiant no universitari a preus corrents del 23,8% pel període 2008-13.

Variació de la despesa en educació per estudiant no universitari (a preus corrents) per comunitats autònomes (2008- 2013).

Font: L’estat de l’educació
a Catalunya Balanç de la crisi i agenda política per a un cicle de recuperació econòmica. Anuari 2016.
Fundació Bofill. [en línea]
[Consulta: 31/01/2018]

Font: https://upec.cat/ [en línia] [ Consulta: 01/03/2018]

Malgrat tot, Catalunya té nivells d’escolarització equiparables als països del seu entorn, tot i que la crisi econòmica ha limitat el seu finançament.

El sistema educatiu català és un sistema mixt (pública, concertada i privada):

Els concerts educatius s’inicien el 1985 amb la LODE. L’objectiu era evitar que ningú es quedés sense escolaritzar per manca de plaça. Certament després de la dictadura existia una mancança real de places públiques per cobrir les necessitats d’educació de la població, és per això que la LODE va preveure, de manera transitòria que les diferents administracions subvencionessin, en forma de concert, als centres privats, sempre que aquests complissin normes generals de gratuïtat, no discriminació, etc.

Font: https://upec.cat/ [en línia] [ Consulta: 01/03/2018]

Amb el pas dels anys els centres privats concertats, en lloc de disminuir, han anat creixent. Obviant el concepte de transitorietat de la LODE, es va optar per ampliar els concerts, especialment a finals dels anys 90, així arribem a una situació en què en els anys de creixement econòmic en lloc de millorar i ampliar la xarxa pública d’educació els diners es van dedicar a subvencionar l’educació privada (21,9% del pressupost el 2009), disminuint una mica en època de crisi (18,1%).

Amb la LEC i la LOMCE, una situació que havia de ser excepcional s’ha acabat fent llei, situant-se les dues xarxes, la pública i la concertada, en pla d’igualtat, i permeten a l’Administració cobrir l’escolarització de la població catalana amb places concertades en lloc d’oferir places públiques.

Font: https://upec.cat/ [en línia] [ Consulta: 01/03/2018]

Font:L’estat de l’educació a Catalunya Anuari 2013. Fundació Bofill [en línia] [Consulta 31/03/2015]

Font:L’estat de l’educació a Catalunya Anuari 2013. Fundació Bofill [en línia] [Consulta 31/03/2015]

Enllaços recomanats:

El classisme… a l’educació a Catalunya (Crític. 27/11/2015)

Pressupostos públics en educació a Catalunya (UPEC).

3.- Comerç: 

Característiques del teixit comercial català:

  1. Dos models clarament en competència:
    1. El petit comerç: de botigues especialitzades amb servei personalitzat i de qualitat.
    2. Les grans superfícies comercials: més generalistes i funcionals.
  2. Concentració a la regió metropolitana de Barcelona, conseqüència del seu major pes demogràfic. La resta de capitals de província i capitals comarcals compleixen una funció comercial de referència per als seus respectius àmbits territorials (mercats setmanals com és el cas de Vic, Balaguer, Olot i Reus).
  3. Tradició de compra als mercats minoristes gràcies al tipus de productes oferts i a l’atenció al client personalitzada.
  4. Teixit de comerç urbà petit i mitjà.
  5. Creixement de les grans superfícies, que ha creat tensions amb el petit comerç.
  6. Canvi d’hàbits dels consumidors.

Font: Memòria econòmica de Catalunya 2016. Consell General de Cambres de Catalunya. [en línia] [Consulta: 02/03/2018]

Font: Memòria econòmica de Catalunya 2016. Consell General de Cambres de Catalunya. [en línia] [Consulta: 02/03/2018]

L’estructura comercial del 2017 (gener-juny): per branques d’activitat els sectors que impulsen les exportacions catalanes són:

  • Indústries químiques (25%).
  • Vehicles de motor i materials de transport (18,1%).
  • Alimentació i begudes (12,1%).

En el sector català predominen les PIME, comerç al detall (295.000 treballadors 2011), comerç a l’engròs (200.000 treballadors 2011).

Tendències del sector:

  • Predomini dels centres comercials sobre el comerç tradicional.
  • Concentració de la distribució en poques empreses.
  • Aparició de noves formes de venda (franquícies, outlet, venda electrònica).
  • Expansió del comerç de proximitat.

Característiques actuals del sector:

  • Domini de la petita empresa (familiar).
  • Associacionisme comercial feble (impossibilita aprofitar les economies d’escala).
  • Baix grau de professionalització dels seus treballadors (tècniques de venda, de gestió …)
  • Un índex alt d’habitants per establiment.

 Reptes de futur dins del marc de la globalització:

  • Competència de les importacions (preus més competitius)
  • Presència d’empreses estrangeres.
  • Noves estratègies de venda.

Els productes industrials que es fabriquen a Catalunya es comercialitzen a l’interior del país i amb la resta d’Espanya. En el conjunt de totes les comunitats autònomes, Catalunya ocupa el primer lloc en valor d’importacions i exportacions. Malgrat això, la balança comercial catalana presenta un dèficit històric.

Font: https://www.ara.cat/ [en línia] [Consulta: 05/03/2018]

Font: https://www.ara.cat/ [en línia] [Consulta: 05/03/2018]

Segons dades de la Generalitat de Catalunya el 2015 la balança comercial va tenir un saldo positiu de l’11,5% sobre el PIB. Per sectors el químic va ser el sector exportador més actiu, seguit per l’automòbil i els béns d’equipament.

El 2017 el dèficit comercial de Catalunya es va situar en 11.292,1 milions d’euros, amb un creixement de l’11% en relació amb el mateix període de l’any passat, per sota de l’increment del 39,9% de l’economia espanyola.

Catalunya va representar el 2017 «el primer motor» exportador del conjunt estatal, amb el 25,6% del total de vendes a l’exterior, i amb molta diferència respecte de la resta, ja que la següent comunitat autònoma és Andalusia, amb l’11%.

4. TurismeCatalunya és la principal destinació turística de l’Estat, pel clima, el paisatge i el seu patrimoni cultural. (PIB 11%, 13% dels llocs de treball-2017). Per una banda, comporta uns beneficis econòmics per l’entrada de divises i, d’altra banda, per la creació d’ocupació en sectors com la construcció, la restauració i l’hostaleria.

Veiem algunes dades:

  • 2017: 19,1 milions de turistes (un 5,5% més que l’any 2016). Despesa realitzada pels turistes 19,050,5 milions d’euros (9,1% més que el 2016).
  • 2016: la població ocupada en el sector turístic es va situar en 402.000 persones , un 6,6% més que al mateix trimestre del 2015, segons dades de l’IDESCAT. La població ocupada en aquest sector representava un 12,6% del total de l’ocupació. Per sexe, el sector turístic ocupa 227.800 homes i 174.900 dones.
  • 2013: Catalunya va ser la Comunitat Autònoma amb més turisme internacional, amb un pes del 25% en relació a Espanya i un 7,5% d’augment interanual els nous primers mesos del 2013.
  • 2017: principals mercats emissors, els augments dels turistes procedents dels Estats Units d’Amèrica (27,9%) i de Rússia (22,7%), així com dels països nòrdics (7,3%), dels Països Baixos (6%) i del Regne Unit (4,9%). Turisme també assenyala en un comunicat el bon comportament de la resta d’Amèrica, que creix el 24,7%.

Font:http://www.govern.cat/ [en línia] [Consulta 31/03/2015]

Font:http://www.govern.cat/ [en línia] [Consulta 31/03/2015]

Font: El turisme a Catalunya el 2017. [en línia] [Consulta: 05/03/2018]

Font: El turisme a Catalunya el 2017. [en línia] [Consulta: 05/03/2018]

Turisme nacional (6 milions 2011): Madrid, València, Andalusia, Aragó.

Catalunya té tres ofertes turístiques: 

  • Sol i platja (Costa Durada – Salou – i Costa Brava – Lloret de Mar).
  • Turisme de ciutat (Barcelona).
  • Turisme cultural: Barcelona com a punt principal i la resta del territori.

Tendències del sector:

  • Creix la demanda als darrers anys.
  • Augment dels allotjaments, especialment rurals i hotels de 4 i 5 estrelles.
  • Una oferta diversificada amb noves modalitats.
  • Importància de les línies aèries de baix cost.
  • Millora dels equipaments.
  • Aposta de l’administració pública pel sector.
  • Millora de la formació dels professionals.

Característiques actuals del sector:

  • Estacionalitat molt acusada a l’estiu
  • Importància dels operadors turístics.
  • Concentració turística a la franja litoral. Causes:
    • Gran diversitat de paisatges.
    • Clima molt adequat pel desenvolupament d’activitats esportives i d’oci en general.
    • Constitueixen un fort atractiu pel turisme denominat de masses com és el de sol i platja.
    • També es localitzen al litoral o molt a prop, importants nuclis pel turisme cultural com les ciutats de Barcelona, Girona i Tarragona, en les quals es localitza una part important del patrimoni cultural català tant històric – les restes romanes de Tarragona – com artístic, rutes modernistes i medievals així com museus de rang internacional en el cas de Barcelona i Girona.
  • Força de la marca Barcelona.
  • Consolidació del turisme rural i del turisme d’interior (veure enoturisme). Les zones diferents de la costa que presenten una ocupació turística rellevant són:
    • La ciutat de Lleida i les comarques de l’alta Ribagorça i la Vall d’Aran. El tipus predominant de turisme que s’hi practica és el turisme cultural – vinculat amb el patrimoni històric i artístic – i el turisme d’aventura i l’esportiu, centrat aquest darrer en els esports d’hivern –l’esquí principalment-.
  • Procedència variada dels turistes.

Problemàtica: l’impacte ambiental del turisme està en relació amb la massificació i la transformació urbanística i del paisatge que aquesta comporta. Es concreta en molts casos en l’augment dels residus i del consum d’energia i en la degradació del paisatge (veure Turisme a Espanya -Sector Terciari a Espanya-).

Vinculada a l’estacionalitat del sector i a la desigual ocupació  que presenta el model de turisme de sol i platja que es concentra en els mesos d’estiu i és molt reduït la resta de l’any. Podem enumerar un seguir de problemes com la saturació i el desbordament de la capacitat en alguns períodes de l’any, fet que pot afectar la qualitat del servei que es proporciona, per altra banda, el tancament d’establiments hotelers en els mesos fora de temporada per falta de rendibilitat comporta precarietat i inestabilitat laboral en gran part dels treballadors del sector.

Vinculat al tipus d’allotjaments turístics que podem trobar a una ciutat com Barcelona (els hotelers (hotels, hostals i pensions), els albergs, els càmpings, els habitatges o apartaments d’ús turístic (HUT). Cal destacar la conflictivitat generada pels anomenats habitatges d’ús turístic, ja que es troben inserits en zones residencials, i els horaris i tipus d’activitats desenvolupades pels residents habituals i els turistes no solen coincidir. També es dóna el cas que hi ha alguns allotjaments d’aquest tipus que són il·legals i s’han implantat sense l’autorització corresponent de l’administració municipal.

 5.- Transport: 

Font: Geografia Batxillerat. Vicens Vives. 2016.

Terrestre: les carreteres catalanes seguien un traçat radial amb centre a Barcelona, en els darrers anys s’han construït eixos transversals que comuniquen les capitals de província amb els Pirineus i la costa. L’Eix Transversal, l’adequació de l’Eix Pirinenc i les diferents vies alternatives (Lleida-Tarragona, Igualada-Vilanova i la Geltrú entre d’altres) han trencat la radialitat i han facilitat les connexions interiors.

Característiques generals:

  • Predomini del vehicle privat.
  • S’obren pas els transports col·lectius, especialment a la regió metropolitana i a la capital com a conseqüència de la forta densitat de trànsit.
  • La xarxa ferroviària s’amplia, amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats del país. Molt concentrada a l’àrea de Barcelona amb àmplies zones al territori desassistides. El 2010 van tenir lloc els traspassos de competències de la xarxa de rodalies del govern central a la Generalitat, que és qui regula, planifica, gestiona, coordina, inspecciona i decideix les tarifes, la qual necessita d’una renovació profunda per millorar la seva interconectivitat i eficiència.
  • Arribada de l’AVE que ha connectat Barcelona-Tarragona-Lleida amb Saragossa i Madrid i Girona i França.

Marítim: a Catalunya hi ha 49 ports i 700 km de costa. Els ports més importants són el de Barcelona i Tarragona, de dependència estatal i gestionats per les respectives Autoritats Portuàries, que gaudeixen de certa autonomia.

  • Port de Barcelona: el més important (20 km de molls i atracadors).
    • Dues bocanes, una dedicada a la càrrega de mercaderies i l’altra al trànsit de passatgers, a la pesca, vaixells de creuer i esportius.
    • 35 terminals especialitzades: 8 per a creuers, 3 estacions marítimes per passatge, 4 per contenidors, 2 zones a dedicades a l’automòbil, 1 hangar de fruita, 1 per cacau i cafè, 1 per a minerals no ferris, 9 zones d’emmagatzematge de líquids a doll i 6 per a sòlids a granel.
    • El 2015 va rebre 480.000 passatgers, convertint-se en el primer port de la Mediterrània en nombre de creuers i creueristes.
  • Port de Tarragona: especialitzat en hidrocarburs, indústria química i matèries primeres, fa poc que acull transport per contenidors i té perspectives d’acollir creuers turístics.

Els ports que depenen de la Generalitat inverteixen en la millora de les seves instal·lacions en lloc d’ampliar-les. Bon exemple és el de Palamós (2008 94 vaixells de mercaderies i 30 de passatgers).

Aeri: Catalunya té 5 aeroports 7 aeròdroms i 500 heliports. El Prat del Llobregat és el més important, el segon d’Espanya en nombre de passatgers i operacions de càrrega. Depèn d’AENA (Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea), un ens públic que a banda del Prat explota Girona, Reus i Sabadell. La Generalitat reclama la participació en la gestió.

L’any 2017 van passar pels aeroports catalans més de 50 milions de passatgers. El transport de mercaderies també augmenta, vinculat a les noves dinàmiques de l’economia mundial. Sistemes de producció com el just-in-time (just a temps) o el lean management (producció ajustada), molt utilitzats en la indústria de l’automòbil, permeten una major eficiència i minimitzar els estocs. Situacions que solament l’avio pot resoldre.

Companyies com Desigual, Mango, Punto Roma des de Barcelona, o Inditex des de Saragossa són usuàries de l’avió. L’objectiu es cobrir les necessitats del mercat en molt pocs dies.

Altres articles com els fàrmacs, articles de perfumeria i cosmètica, productes peribles (alimentàries) també en són càrrega aèria habitual.

Font: http://www.leconomic.cat/ [en línia] [Consulta: 19/03/2018]

L’aeroport de Girona es dedica al turisme, el de Reus als vols xàrter i a l’estiu acull companyies de baix cost i el de Sabadell sense activitat regular està equipat per emergències i acull una escola de pilots, avions privats i vols d’aerotaxi.

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Temes 10. Sector terciari. Terciarització de l'economia. El turisme, el comerç, les comunicacions i els transports.. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s