Sector terciari Espanya (Actualització febrer de 2018)

Ja hem comentat en més d’un ocasió que l’economia espanyola s’ha terciaritzat, especialment a partir de 1970. Aquesta terciarització no s’ha produït de la mateixa manera a tot el territori, de forma que podem parlar de certs desequilibris territorials.

Estructura de la producció en l’economia espanyola. Percentatge sobre el PIB. Font: http://economy.blogs.ie.edu. [en línia] [Data de consulta: 01/02/2018]

Estructura de la població activa de l’economia espanyola. Percentatge sobre el PIB. Font: http://economy.blogs.ie.edu. [en línia] [Data de consulta: 01/02/2018]

Si ordenem les CC.AA. segons el percentatge d’empreses del sector terciari, tenim que Catalunya, Madrid, Andalusia i València es situen al capdavant. Aquesta concentració territorial, que explica els desequilibris territorials respon a:

  • El grau de desenvolupament econòmic de cada comunitat.
  • El seu volum demogràfic.
  • El seu atractiu turístic

Així doncs el 2015 la distribució més alta de població activa en el sector terciari es distribuïa de la següent manera:

  • Comunitat de Madrid: gran pes específic de serveis públics d’àmbit estatal.
  • Canàries i les Illes Balears: importància de l’activitat turística.
  • Ceuta i Melilla: conseqüència de la manca d’altres tipus d’activitat econòmica i per la forta presència de l’exèrcit i el funcionariat.

Font: España en cifras. 2017 [en línia][Consulta: 01/02/2018]

Font: España en cifras. 2017[en línia][Consulta: 01/02/2018]

Per altra banda, cal considerar que la major part de serveis es situen allà on es concentren els usuaris (la demanda) i per tant la seva localització també es situa a:

  • Les grans ciutats (serveis a persones).
  • Zones amb molta activitat industrial (serveis a empreses)
  • Àrees turístiques

Radiografia del sector:

L’economia espanyola s’ha terciaritzat (taula producció, taula població activa). El 2008 aportava 703.051 milions d’euros al país, el 63% del PIB. El 2016, amb una crisi pel mig  i la suposada recuperació, el seu pes en l’economia espanyola ha crescut fins al 67,2% del PIB i 748.911 milions d’euros. Tot el contrari que la indústria, amb un 16,1% de participació en el PIB i una caiguda de quatre dècimes respecte el 2008, la construcció amb una caiguda del 10,1 al 5,1% i una agricultura estancada en el 2,3%.

Certament, part de la controvertida recuperació econòmica (1,5 milions d’ocupats en tres anys, s’ha passat de 16,9 milions d’ocupats en el primer trimestre de 2014 a 18,4 en el mateix període del 2017) es el resultat de la creació d’ocupació en el sector serveis. Ho confirma l’EPA (Enquesta de Població Activa), el 60% del llos de treball creats en la recuperació (1.037.400 dels 1.487.700) s’han creat en el sector serveis. Aporta el 75,6% dels ocupats (fa vuit anys era el 66,5%). Aquesta pujada s’ha produït en detriment de  la indústria que ha caigut del 16,3% al 13,9% i la construcció que ha passat d’un 13% al 5,9%.

Malgrat que les xifres siguin positives cal tenir en compte que el sector concentra un 71,7% dels treballadors temporals i el 83,5% dels treballadors a temps parcial que voldrien treballar més hores. Amb un salari mitjà de 1.778,4 euros (estancat des del 2011) es consolida com el sector econòmic més precari de tota l’economia espanyola. Per contra la indústria ha vist créixer el seu salari mitjà un 14% des de l’inici de la crisi situant-se en 2.161,7 euros.

Font: https://www.20minutos.es/ [en línia] [Consulta: 01/02/2018]

Causes d’aquesta situació són: la temporalitat, la baixa productivitat i la baixa formació.

La temporalidad es clave, no se forma a quien solo contratas para una semana, el trabajador tampoco se involucra y eso afecta la productividad” (…). “Por eso los salarios son más altos en la industria, su capital humano está más formado y por lo tanto es más productivo”. Font: España revive por los servicios, el único sector que recupera el empleo y PIB perdido en la crisis. 20minutos. 15.05.2017

Veiem a continuació la importància de cadascun dels subsectors serveis:

1. Serveis Socials: en general tenen un alt pes laboral i estan repartits equitativament pel territori. Parlem dels serveis administratius, sanitat, educació. Alguns exemples però indiquen certa distribució diferencial en funció de CC.AA. :

  • Metges/10.000 ha: destaquen Aragó i Madrid.
  • Capacitat hospitalària: destaquen Catalunya i Canàries.

2. Comunicacions, finances i serveis a les empreses: estan molt relacionats amb el nivell de renda i la concentració de la població, les empreses i les institucions. Madrid, Barcelona, València i Sevilla són les de major concentració.

3. Administració pública: fonamental en el sector públic. Actualment Espanya vertebra l’administració pública en tres nivells:

  • Administració general de l’Estat
  • Administracions autonòmiques.
  • Administracions locals

Les dades de 2016 ens diuen que les diferents administracions públiques donaven feina a 2.519.280 treballadors. Més de la meitat corresponien a les CC.AA. (1.294.765) amb un 51% del total.

Nombre de treballadors públic Espanya. 2016. Font: https://cursos.com/ [en línia] [Consulta: 05/02/2018]

Font:http://economy.blogs.ie.edu/[en línia] [Consulta: 30/03/2015]

Xifres Juliol de 2013. Font:http://elpais.com/[en línia] [Consulta: 30/03/2015]

Segons dades del segon trimestre del 2017, Espanya va superar els 3 milions d’ocupats a les diferents administracions públiques, amb percentatge del 15,97% sobre el total de llocs de treball.

Font: Eurostat a INE. A: La evolución del empleo de las Administraciones
Públicas en la última década. Banc d’Espanya. 2017. [en línia] [Consulta: 05/02/2018]

Font: Eurostat a INE. A: La evolución del empleo de las Administraciones
Públicas en la última década. Banc d’Espanya. 2017. [en línia] [Consulta: 05/02/2018]

Com es pot comprovar en els gràfics anteriors, Espanya es troba en la banda baixa en tots els indicadors d’ocupació de l’administració pública (treball públic sobre treball total; en relació a despesa pública; en percentatge de població i en percentatge de població activa).

El model es troba àmpliament descentralitzat, i les CC.AA. apleguen a més del 51% del total de funcionaris públics.

Font: Eurostat a INE. A: La evolución del empleo de las Administraciones
Públicas en la última década. Banc d’Espanya. 2017. [en línia] [Consulta: 05/02/2018]

Font: Eurostat a INE. A: La evolución del empleo de las Administraciones
Públicas en la última década. Banc d’Espanya. 2017. [en línia] [Consulta: 05/02/2018]

Aquesta descentralització ha comportat: més burocràcia i un augment de la despesa pública, el que  fa necessària una reestructuració del funcionariat per tal de millorar l’organització i la gestió del sistema i una preparació i incentivació adequades del personal.

Destacar que d’ençà de la crisi s’ha reduït el nombre de funcionaris i de serveis públics, produint-se en contrapartida la privatització d’alguns serveis.

4. Educació: a partir del 1970 un seguit de reformes han situat a Espanya quantitativament en posicions similars a les dels països del seu entorn:

  • Educació obligatòria: ampliada de manera successiva dels 12 fins als 14 (1970) i dels 14 fins als 16 (1990). Al mateix temps l’edat inicial de l’escolarització s’avança dels 6 als 3 anys, amb la creació d’una etapa d’educació infantil.

Font: Panorama de la educación. Indicadores de la OCDE. 2017. Instituto Nacional Evaluación Educativa. [en línia] [Consulta: 05/02/2018]

Aquest procés ha permès:

  • Més igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans.
  • Una millor adaptació a les exigències del món laboral i a les noves tecnologies.
  • Ha situat l’educació obligatòria a nivells europeus (taxa d’escolarització del 100%)

Font: Panorama de la educación. Indicadores de la OCDE. 2017. Instituto Nacional Evaluación Educativa. [en línia] [Consulta: 05/02/2018]

Tot i això i l’esforç realitzat encara estem lluny dels estàndards internacionals: (veure taula A1.1.) a Espanya el 2016 hi havia un 41,7% de població entre 25 i 65 anys que tenia un nivell de formació màxim equivalent a l’ESO (a la UE i països de l’OCDE aquesta proporció era del 20,3% i 22,4% respectivament.

  • Educació postobligatòria: fort creixement entre el 1975 i 2007 (batxillerat i estudis universitaris). Actualment el 18% de la població entre 25 i 64 anys té estudis universitaris (a l’OCDE és del 16%). Les dades del 2016 (gràfic 1.4) indiquen que el 2016 aquesta proporció havia pujat fins els 24,8%. El 2015 el 41% dels joves entre 25 i 35 anys tenien estudis superiors, enfront del 36% de la UE.

Com es pot observar al gràfic A1.1., mentre a Espanya solament el 22,5% té una titulació de segona etapa d’Educació Secundària (Batxillerat, Cicles Formatius de Grau Mig i altres ensenyaments Artístics i d’Escoles Oficials d’Idiomes), a l’OCDE trobem que un 44,2% de població assoleix aquest nivell de titulació i un 46,6% a la UE-22. Aquestes dades reflecteixen una peculiaritat del sistema educatiu espanyol: la majoria d’alumnes que continuen estudiant després de l’ESO ho fan cap el batxillerat, i un nombre molt inferior opten pels estudis de formació de Grau Mig (CFGM).

En el gràfic anterior podem observar com els països que tenen un nombre reduït de població amb estudis bàsics, excepció d’Alemanya, aconsegueixen equilibrar els titulats en Educació Terciària i els titulats a la segona etapa d’Educació Secundària. És el cas de països com Estats Units, Finlàndia, Noruega o Suècia.

En el cas de països on la població amb estudis bàsics és més gran, exemples d’Espanya i Regne Unit, els altres dos grups de formació es desequilibren a favor de  l’Educació Terciària o bé a favor dels titulats a la segona etapa d’Educació Secundària, com per exemple Brasil, Xile o Itàlia.

Espanya està lluny de poder comparar-se amb els països del seu entorn, ara com ara no s’assoleix de manera completa la igualtat d’oportunitats, ja que tant el fracàs escolar com l’abandonament dels estudis després de la secundària obligatòria és molt elevat en relació a la mitjana europea.

Problemàtica:

Font:http://www.fedea.net/[en línia] [Consulta: 30/03/2015]

Despesa en educació 2013. Font:http://www.fedea.net/[en línia] [Consulta: 30/03/2015]

Font: Panorama de la educación. Indicadores de la OCDE. 2017. Instituto Nacional Evaluación Educativa. [en línia] [Consulta: 08/02/2018]

Qualitat d’educació: a Espanya registren índex de fracàs escolar molt elevats. Per altra banda, les carreres científiques i tècniques no s’acaben d’adequar a les demandes del mercat laboral i a les exigències de les empreses.

Espanya és el segon país de la UE en fracàs escolar, amb una taxa del 19% de joves entre 18 i 24 anys que han arribat com a molt a completar el primer cicle de l’ESO. Aquesta taxa solament la supera Malta amb un 19,6%, i es situa molt per damunt de la mitjana europea del 10,7% segons dades d’EUROESTAT. La darrera dada del Ministerio de Educación Cultura y Deporte a 25 de gener de 2017 situava la xifra en un 18,98%.

Despesa pública: tot i que ha augmentat en els darrers anys, encara se situa per sota de la mitjana de molts països de la UE, i a un nivell molt inferior que els països nòrdics que són els que obtenen millors valoracions internacionals dels sistemes educatius.

Font:Panorama de la educación Indicadores de la OCDE 2014 [en línia] [Consulta: 30/03/2015]

Font:Panorama de la educación
Indicadores de la OCDE
2014 [en línia] [Consulta: 30/03/2015]

 

Font: El País. (8/03/2016). [en línia]. [Consulta: 09/03/2017]

A la UE l’apartat de l’educació suposa la quarta despesa més important, solament superada per protecció social, salut i serveis públics generals entre altres. Amb un 4,9% del PIB de mitjana comunitària, la classificació està encapçalada per per Dinamarca (7,0%), seguida de Suècia (6,5%), Bèlgica (6,4%), Finlàndia (6,2%), Estònia (6,1%), Letònia i Portugal (6,0%). [Dades 2015].

Espanya amb un 4,1% ocupa la vint-i-tresena posició dels 28 països de la UE. Si fem el càlcul en despesa pública total es situa en la cinquena posició amb 43.979 milions d’euros, per sota del Regne Unit (131.980 milions), Alemanya (127.394 milions), França (119.173 milions) e Itàlia (65.193 milions). [Dades 2015].

Sistema dual: públic i concertat (finançat per diners públics) i privat. Les dades donen una certa informació cap on s’està dirigint el nostre sistema educatiu:

  • OCDE: el 18% dels alumnes van a col·legis de titularitat privada.
  • UE: el percentatge és del 14%.
  • Espanya: el 32% dels alumnes van a col·legis privats (un 28% a escola privada concertada i un 4% a escola privada), quasi el doble que el que a  l’OCDE.

El sistema té el seu origen al segle XIX i s’ha anat desenvolupat a Espanya a partir d’una xarxa de centres privats, majoritàriament catòlics, que a partir dels governs de Felipe González (PSOE) i amb la publicació de la LODE el 1985 (Ley Orgánica reguladora del Derecho a la Educación), es consolida fonamentalment en una xarxa de centres de propietat privada, però sostinguts amb diners públics. La mesura, que va tenir el seu origen en una necessitat clarament operativa de garantir l’accés a l’educació obligatòria a tota la població, tal com consagra l’article 27.1 de la Constitució de 1978 (dret fonamental a l’educació i llibertat d’ensenyament), en un moment de creixement de la demanda (baby-boom), s’acabarà consagrant com una opció clarament ideològica dels poders públics que apostaran de manera definitiva per aquest sistema dual. (Podeu veure: Colegios concertados y selección de escuela en España: un círculo vicioso).

Crisi econòmica (2007): La situació de greu crisi econòmica en la qual es troba l’Estat Espanyol ha comportat l’aplicació d’una sèrie de mesures econòmiques denominades d’austeritat, que tenen com a finalitat principal, la reducció del dèficit públic. Una d’elles, és la disminució de la despesa pública, que afecta a tots els serveis socials bàsics, entre ells l’educació.

Segons dades de la UNESCO el 2014 Espanya va invertir un 9,59% en educació sobre despesa pública, situant-se en la posició número setanta-cinc d’una classificació de vuitanta-sis països. (Font: http://es.theglobaleconomy.com/)

Les conseqüències són un descens en la qualitat del servei derivada del descens en la inversió, que és concreten en diferents mesures com l’augment d’alumnes per classe, la disminució del nombre de professors, el descens de la inversió en equipaments, etc.

Segons un informe de novembre de 2017 sobre indicadors socials de la Comissió Europea:” (…)  España, Malta, Portugal y Rumanía se enfrentan a una situación crítica en lo que respecta a las personas que abandonan prematuramente la educación y la formación en comparación con Croacia, Lituania y Eslovenia, que son los países con los mejores resultados.

L’any 2017 la inversió en educació a Espanya es va situar en el 3,93% del PIB, la més baixa des de 1995.

Veure articles: 

El gasto educativo español está por debajo de la media de la OCDE en todas las etapas (El País. 15/09/2016)

España, entre los países de Europa con menos escuela pública y más concertada (eldiario.es 16/03/2017).

¿Colegios públicos o privados? El informe PISA analiza cuáles son mejores (El Confidencial. 19.05.2014)

Set dades de l’educació catalana que potser no coneixies: entre les retallades, els profes precaris i la immigració (http://www.elcritic.cat 11/01/2017)

¿Tienen sentido hoy los conciertos educativos? (El Diario de la Educación. (15/9/2016)

Vídeo: Asalto a la Educación

Inversions previstes Espanya 2018. Font: http://www.elmundo.es/ [en línia] [Consulta: 15/02/2018]

 5. Sanitat: el 1986 la Llei General de Sanitat va consolidar la universalitat de l’assistència sanitària a Espanya.

Font:Estadística deGasto Sanitario Público2012 [en línia] [Consulta: 30/03/2015]

Font:Estadística de Gasto Sanitario Público 2012 [en línia] [Consulta: 30/03/2015]

Font:Estadística de Gasto Sanitario Público 2015 [en línia] [Consulta: 21/02/2018]

Com podeu observar als quadres anteriors la inversió en sanitat ha baixat arran de la crisi, el 2015 es va situar en el 6,1% del PIB, sent la despesa pública per habitant de 1.412 euros.

Igual que comentaven abans en educació, les declaracions del ministre Montoro el maig del 2007 amb la presentació del seu Programa de estabilidad 2017-2020, van situar pel 2017 una despesa en sanitat del  5,95% del PIB (2016 6,07%) el nivell més baix des de 2007.

Tots els espanyols tenen dret a les prestacions sanitàries i prestacions socials bàsiques. Cal remarcar que a partir de la reforma promulgada el 2012, el que havia estat un dret universal per a tot resident en el territori, independentment de la seva condició de nacional i/o estranger ha quedat de la següent manera:

Aquells que estan assegurats cal que acreditin:

  • Ser treballador per compte d’altri o pròpia, afiliat a la Seguretat Social i en situació d’alta o assimilada a la d’alta.
  • Ser pensionista de la Seguretat Social.
  • Ser perceptor d’alguna prestació periòdica de la Seguretat Social, incloses les d’atur.
  • Haver esgotat la prestació d’atur i figurar inscrit a l’oficina corresponent com a demandant de treball.

En queden exclosos:

  • Qualsevol estranger en situació irregular (els sense papers per exemple).
  • Els europeus o estrangers amb permís de residència (solament tindran cobertura mèdica aquells que acreditin no tenir suficients recursos com per a pagar-se una sanitat privada).
  • Espanyols o estrangers majors de 26 anys que no compleixin els anteriors punts i que disposin d’ingressos superiors al mínim legal establert (per exemple una beca d’investigació de 1.000 euros al mes, no dóna dret a cotitzar a la Seguretat Social.

Amb la nova regulació es calcula que s’han quedat sense cobertura sanitària aproximadament 1,5 milions de persones a Espanya.

Font: https://www.elindependiente.com/ [en línia] [Consulta: 21/02/2018]

Segons REDER (Red de Denuncia y Resistencia al RDL 16/2012) l’octubre de 2017 havien quedat excloses del sistema nacional de salut 3.784 persones des de 2014 com a conseqüència de l’aplicació de la reforma sanitària de 2012.

Aquesta reforma ens afecta a tots, però especialment als grups més vulnerables: immigrants en situació irregular, població amb escassos recursos econòmics i amb malalties cròniques, desempleats i aturats de llarga durada que portin fora d’Espanya més de 90 dies.

Veure articles:

1.500 casos de exclusión médica en año y medio: el 68% incumple la reforma sanitaria (elDiario.es 17/09/2015)

El Sistema de Salud excluye a tres personas al día por la reforma sanitaria de 2012 (El Independiente. 05/10/2017)

Per altra banda la sanitat espanyola, s’estructura en una xarxa d’ambulatoris i centres hospitalaris, que actuen amb un nivell de qualitat reconegut com a molt alt. Existeix però, una saturació produïda per una demanda cada vegada més elevada, que provoca l’existència de llistes d’espera en determinats serveis mèdics i tot que gaudeix de bons nivells de qualitat en certs àmbits com els trasplantaments d’òrgans, com a resultat de la crisi (2007) han augmentat les llistes d’espera de les visites i intervencions quirúrgiques, fet que provoca malestar entre els usuaris i creixement del sector privat.

6. Prestacions socials: juntament amb sanitat i educació formen part dels pilars bàsics de l’Estat del Benestar. Estan basades en els sistemes de cobertura o subsidis com, per exemple, els subsidis d’atur, malaltia i jubilació. Comparteixen un objectiu comú: donar suport a la població quan es troba en situacions problemàtiques que generalment impliquen una pèrdua o disminució d’ingressos, que poden influir negativament sobre la seva qualitat de vida. Actualment, a causa de la crisi econòmica, que provoca una pèrdua de llocs de treball molt important, la despesa produïda pel subsidi d’atur és molt elevada. Així mateix, l’envelliment de la població també fa créixer la despesa derivada de les pensions de jubilació.

Algunes dades:

  • Entre 2010 i 2017 les despeses destinades a polítiques generals per lluitar contra l’atur van caure un 38%.
  • El 2018 les prestacions per atur cauran uns 18.027 milions d’euros, un 6,7% menys que en els pressupostos del 2017, mentre encara hi ha 4,2 milions d’aturats, amb una cobertura que no arriba a superar el 55%.
  • Les polítiques actives de treball van augmentar el 2017 un 6,37%, però no es van destinar a la millora dels serveis públics de treball, sinó que es van concentrar a pagar les bonificacions de les cotitzacions a la Seguretat Socials per contractació.
  • El 2018 es destinaran 2.603 euros menys que el 2010 per aturat tant en prestacions com en polítiques actives.
  • Les despeses dedicades a la prevenció de la violència masclista i la igualtat d’oportunitats entre homes i dones tampoc arriba als nivells previs a la crisi. En el primer cas el 2017 es van pressupostar 28 milions d’euros, el 2010 eren 34.
  • La llei de dependència manté llistes d’espera de 341.000 persones. La despesa se situa en els 1.355 milions d’euros, però cal tenir en compte que actualment hi ha 1.211.689 persones amb dret a percebre l’ajuda. (2008 801 milions amb una població susceptible de percebre l’ajuda de 422.846 persones).

7. Turisme. Des dels anys 50 un dels principals motors de l’economia espanyola.

La gran expansió del sector es va produir a partir de 1960, gràcies a una oferta de baix preu que va atraure molts turistes de l’Europa Occidental. Aquest creixement es va aturar amb la crisi política i econòmica de meitat dels anys 70. (Veure: touoperador).

Font: España en cifras 2014. INE [en línia] [Consulta: 28/03/2015]

Font: España en cifras 2014. INE [en línia] [Consulta: 28/03/2015]

Actualment, segons l’OMC Espanya és la quarta destinació turística mundial en nombre de visitants (per sota de França, Estats Units i Xina  – classificació 2013-) i la segona en posició de negoci (nivell d’ingressos per turista), després dels Estats Units, malgrat que la despesa feta per turista es considera baixa, sobretot en el cas del turisme de sol i platja. Aquesta importància econòmica ha permès i permet l’equilibri de la balança de pagaments. Cal destacar lefecte multiplicador sobre altres sectors de l’economia espanyola (sectors vinculats al turisme com la construcció, el comerç, l’hoteleria, la restauració i oci,  la construcció o el transport).

Font: España en cifras. 2016. INE. [en línia] [Consulta: 17/03/2017]

Com efectes negatius destacar l’excessiva dependència d’algunes zones respecte a l’activitat turística i al mateix temps la seva forta estacionalitat, que repercuteix en uns llocs de treball sovint eventuals a més de l’escassa rendibilitat de part de l’oferta d’activitats i allotjament.

Fluxos turístics a Espanya:

]

Destinacions turístiques Espanya 2015. Font: El País (22/09/2015)[En línia] [Consulta: 18/04/2016

a) Turisme estranger: destaquen països de l’Europa Occidental: Regne Unit, Alemanya, França, com a principals procedències i altres països de la UE com Itàlia, Holanda o Portugal. Darrerament cal destacar visitants procedents de la Xina, l’Europa de l’Est i Rússia. Majoritàriament arriben per avió durant els mesos de juliol, agost i setembre (estacionalitat). Representen 2/3 del total del moviment turístic (l’altra tercera part correspon al turisme interior).

Font: España en cifras 2014. INE [en línia] [Consulta: 28/03/2015]

Font: España en cifras 2014. INE [en línia] [Consulta: 28/03/2015]

 

 

 

 

Llocs de destinació: Balears, Canarias, litoral mediterrani (sol i platja) i Madrid i Barcelona (turisme més cultural i urbà).

Tanmateix, cal considerar important pel sector aquells estrangers que fixen la serva residència a Espanya, jubilats (Costa del Sol) i aquells que viuen a Espanya i treballen al seu país d’origen (alemanys residents a Mallorca).

Destacar la importància que en els darrers anys estan prenent altres modalitats de turisme:

Turisme de neu: està basat en la pràctica dels esports de neu desenvolupats a l’entorn d’estacions d’esquí situades en destinacions d’alta muntanya (al Pirineu i en menor mesura en altres àrees muntanyoses).
Turisme ecològic o ecoturisme: es fonamenta en activitats desenvolupades en espais naturals o protegits, amb l’objectiu de conèixer la fauna i la flora de la zona.
Turisme rural: les activitats tenen com a objectiu el coneixement del medi rural tant des del punt de vista del medi físic com del medi social.
Turisme esportiu: es fonamenta en activitats esportives generalment a l’aire lliure, algunes relacionades amb els denominats esports d’aventura.
Turisme cultural: les seves activitats tenen com a objectiu el coneixement del patrimoni històric, artístic o cultural en general (en altres ciutats i punts de l’estat podem citar Granada, Sevilla, Toledo o Santiago de Compostela …)
Turisme solidari: aquesta modalitat combina activitats de lleure amb d’altres relacionades amb projectes de cooperació nacional o internacional.

L’impacte social i econòmic d’aquest turisme estranger ha estat històricament important, tant des del punt de vista social (noves costums, idees, modes, valors …) i econòmic (2014 10,9% del PIB, 12,7% de la població ocupada).

Font: https://www.hosteltur.com [en línia] [Consulta: 17/03/2017]

L’activitat turística, comporta grans beneficis econòmics per l’entrada de divises. Gràcies a les divises que s’ingressen pel turisme es pot pagar part del dèficit comercial exterior de l’Estat. Crea ocupació en sectors com la construcció, la restauració, l’hostaleria, les agències de viatges, els comerços, les activitats culturals de temporada, etc., encara que la feina al sector turístic sol ser estacional i amb salaris baixos, amb un percentatge elevat de població immigrant.

Característiques del sector:

  • Molt atomitzat (90% del microempreses dedicades a la restauració i amb pocs treballadors).
  • Sous baixos i contractacions temporals.
  • Alt percentatge de treballadors estrangers (immigrants)  i dones.

b) Turisme nacional: ha anat augmentant els darrers anys com a conseqüència de l’augment del nivell de vida de la població que ha proporcionat una gran mobilitat tant en caps de setmana com en vacances.

Aquest turisme d’interior, cada cop és més freqüent al nostre país, amb dinàmiques similars a les esmentades anteriorment, tot i que hi ha un cert predomini de les destinacions rurals i a trencar amb l’estacionalitat per concretar els viatges.

Caps de setmana: vinculats a la mobilitat per carretera (automòbil) i a la fugida de les ciutats.

  • Ha potenciat la construcció de segones residències (mar, muntanya, neu) amb un fort impacte paisatgístic i un augment del nivell de vida de les zones rurals afectades.
  • Altres activitats vinculades són: esports d’aventura, esquí, golf, turisme cultural, turisme rural, espectacles esportius.

Vacances: majoritàriament desplaçaments interns a les CC.AA. o territoris propers. Les més visitades són Catalunya i Andalusia (2006).

Pel que fa al turisme espanyol a l’estranger representa només un 7% del total de viatges, amb destinacions preferents a França, Portugal, Regne Unit i Itàlia.

Impacte sobre el territori:

  • Zones de costa: excessiva urbanització, especialment al litoral (molts cops desordenada) amb formació de continus urbans a primera línia de costa, sovint amb manca d’ordenació i aparició d’edificis pantalla. Construcció de camps de golf amb un consum d’aigua per damunt de les possibilitats del  territori i esgotament de pous locals, el que ha ocasionat la salinització dels aqüífers. Cal sumar-hi: gestió dels residus i la contaminació de les aigües marines, i l’alteració dels corrents marins, que han modificat la dinàmica del transport de sediments i l’erosió de les platges (menys sorra a les platges), per la construcció de ports esportius .
  • Zones de muntanya: l’impacte més gran ha estat provocat per les estacions d’esquí (pistes, remuntadors, segones residències, hotels, carreteres …), la qual cosa ha provocat que han comportat una transformació del paisatge de l’entorn i dels pobles veïns, sovint amb proliferació d’edificacions i alteracions dels ecosistemes de muntanya, amb la conseqüent desaparició de boscos i pastures, el que facilita l’erosió del sòl.
  • A les ciutats: en algunes ciutats la gran afluència de turistes durant tot l’any comporta la massificació d’alguns llocs de la ciutat molt freqüentats pel turisme.  També es donen problemes de convivència amb els residents per conductes incíviques
    d’alguns grups de turistes. El paisatge urbà d’algunes àrees també canvia per la transformació del comerç tradicional envers les franquícies i les botigues de records dirigides al turisme.

 Noves polítiques turístiques a Espanya: el sector pateix un esgotament crònic com a resultat de:

  • Caiguda de la despesa mitjana per turista.
  • Caiguda de la durada mitjana de les pernoctacions.
  • Irrupció del low-cost
  • Contractació per Internet.
  • Més competidors

Això obliga a: 

  • Turisme de sol i platja: diversificar l’oferta, tot millorant la qualitat, limitació de la construcció, modernització de l’oferta hotelera i augment de la qualitat mediambiental (bandera blava de les platges).
  • Turisme cultural i de ciutat: Espanya és el 2n país del món en conjunts històrics i monumentals (UNESCO- Patrimoni de la Humanitat). Tretze ciutats a tot el territori entre les que destaquen: Santiago, Còrdova, Salamanca,Tarragona. A més, cal incloure els museus, les col·leccions d’art. La potenciació d’aquest sector podria reduir l’estacionalitat del turisme espanyol.
  • Turisme esportiu: camps de golf (1r lloc d’Europa en oferta), pistes d’esquí (40 estacions a tot el territori), infraestructures nàutiques (323 ports esportius) Representa una oferta turística ben considerada internacionalment.

Tot plegat amb una clara vocació de tendir a un turisme sostenible que permeti una gestió global dels recursos per tal de garantir la seva durabilitat i permeti la conservació del patrimoni natural i cultural. Bons exemples de turisme sostenible en poden ser el turisme rural o agroturisme i el turisme ecològic o ecoturisme. (veure reportatge).

 8.- Comerç interior: molt important en l’economia, ja que enllaça el sector productiu i els consumidors. A Espanya destaca un teixit de moltes petites empreses i una distribució territorial desigual. A més cal considerar que el comerç interior espanyol es caracteritza per la seva dualitat (petites empreses coexistint entre grans empreses comercials, amb capital nacional o multinacional).

Els canals de comercialització: generen prop del 10% del valor afegit i donen ocupació al 16% de la població (aproximadament uns 3 milions de treballadors) amb un clar predomini d’ocupació femenina.

Font: España en cifras 2014. INE [en línia] [Consulta: 28/03/2015]

Font: España en cifras 2014. INE [en línia] [Consulta: 28/03/2015]

Canals de distribució: 

  • De béns d’equipament (instal·lacions industrials, maquinària pesant, maquinària elèctrica, vehicles de gran càrrega, vehicles col·lectius -passatgers i fàbriques): característica principal no requereixen intermediaris, donat que els seus productes es serveixen per encàrrec.

Fórmules d’adquisició donat el gran preu d’aquest béns: lísing (lloguer de la maquinària i pagament d’una renda amb possibilitat de compra) i rènting (manteniment i assegurança de possibles sinistres sense opció de compra).

Són importants les fires de maquinària: Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla i Saragossa.

  • De béns de consum: 
    • Frescos: la seva comercialització es caracteritza per la necessitat de rapidesa en la seva distribució i l’existència de molts intermediaris (conseqüència de la grandària petita o mitjana de les explotacions) la qual cosa incideix en una considerable diferència de preu entre el productor i el consumidor – fins a cinc vegades més car que en origen-). La solució descansa en les agrupacions i cooperatives de productors que comercialitzen o venen directament el seu producte al consumidor.
Font: España en cifras 2014. INE [en línia] [Consulta: 28/03/2015]

Font: España en cifras 2014. INE [en línia] [Consulta: 28/03/2015]

  • Durables: conserves, confecció, electrodomèstics, mobles.

Característiques:

  • Sector molt atomitzat (petites botigues). Pateix  la competència de les grans superfícies.
  • Grans superfícies (supermercats, hipermercats, grans magatzems). Poden oferir preus més baixos i marques blanques.

 Distribució del comerç interior en el territori:

Depèn de:

  • Grau de desenvolupament econòmic.
  • Existència d’un mercat de consum ampli.
  • Poder adquisitiu suficient de la població.
  • Disponibilitat d’una xarxa de transport eficient.

Localització:

  • Barris urbans.
  • Localitats ben connectades i amb alta densitat.
  • CC.AA. amb renda per càpita alta (Madrid, Catalunya, Navarra, País Basc).

Ubicació de les empreses amb més pes del conjunt nacional: Catalunya, Andalusia, Madrid, València (en conjunt allotgen a més del 50% de les empreses comercials espanyoles).

La geografia i l’economia s’interessen per conèixer les àrees comercials i l’espai geogràfic de compra d’articles que no són de primera necessitat (electrodomèstics, llibres, cosmètics, mobles …) o bé per la cerca de serveis especialitzats (notaria, culturals, estudis superiors).

Amb aquesta informació es poden establir jerarquies urbanes que permeten delimitar les àrees d’atracció i planificar la comercialització de productes i serveis. A la jerarquia més alta trobem Madrid, Barcelona, Sevilla, Saragossa i Bilbao. Per sota les capitals de província i centres comarcals importants.

 9.- Comerç exterior: el 9,8% de les vendes surt a l’exterior. Les petites i mitjanes empreses (entre 10 i 249 treballadors) són les que generen majors exportacions, amb més d’un 12% de la seva facturació total destinada a l’exterior (2012). El 2015 va representar més del 60% del PIB

El tant per cent més elevat del comerç es realitza amb països de la UE (Alemanya, França, Itàlia), el principal soci comercial d’Espanya (70% exportacions, 60% d’importacions).

La resta de relacions comercials es realitzen amb Amèrica i els països del Golf Pèrsic (petroli).

Exportacions: material de transport, maquinària i materials elèctrics, productes químics, manufactura metàl·lica, productes vegetals.

Importacions: petroli, minerals, maquinària i materials elèctrics, productes químics, material de transport, manufactura metàl·lica.

Font: http://cincodias.com/ [en línia] [Consulta: 28/03/2015]

Dades 2014. Font: http://cincodias.com/ [en línia] [Consulta: 28/03/2015]

Conceptes associats al comerç exterior:

Balança de pagaments: transaccions econòmiques amb l’exterior.

Es subdivideix en:

  • Balança per compte corrent: comptabilitza ingressos i pagaments per comerç, serveis, rendes i transferències.
  • Balança per compte de capital: transferències de capital públic i privat amb la UE (pot afegir-se a la balança per compte corrent).
  • Balança de compte financer: inversions directes, financeres i reserves dels bancs nacionals.

Balança per compte corrent: a Espanya acostuma a presentar saldos negatius, tot i que l’any 2013 va tenir un superàvit de 7.130 milions d’euros, el 2014 de 10.200, 2015  16.700 milions d’euros.

Inclou:

  • Balança comercial: importacions i exportacions. Deficitària pel valor elevat de les importacions, especialment el petroli.
  • Balança de serveis: turisme, viatges, assegurances, patents, serveis informàtics. Positiva gràcies al turisme.
  • Balança de transferències: remeses de capital dels immigrants, donacions, fons de la UE, ajudes al desenvolupament.
  • Balança de rendes: rendiments o beneficis de capital, treball, etc.

Espanya viu en els darrers anys un fort endeutament resultat del pes de les importacions, la crisi i el preu del petroli (moderat en els darrers mesos). De fet malgrat els bons resultats dels dos darrers anys, i que la nostra taxa de cobertura (percentatge de les importacions que es poden pagar amb les exportacions durant un període de temps, si és inferior a 100 s’importa més que els que s’exporta, i en conseqüència el saldo és negatiu), tendeix a ser positiva i per tant permet tornar el deute extern, la major part dels economistes són cautelosos en la recuperació de l’economia espanyola.

10.- Transports i comunicacions. Modernitzats en gran mesura gràcies a les aportacions dels fons de cohesió de la UE (destinats a la millora de la interconnexió de xarxes nacionals i comunicacions amb altres països de la UE).

Des del 1990 al 2005, els fons de cohesió van aportar entre el 20% i el 30% de tota la inversió en infraestructures (3 de cada 10 km d’autovies; aeroports de Madrid i Barcelona). (veure intermodalitat)

Font: http://www.recursosacademicos.net/ [en línia] [Consulta: 23/03/2017]

  • Transport terrestre: el més estès a Espanya (94,3% del transport de mercaderies i 88% del transport de passatgers). Amb forts desequilibris, en els darrers anys s’ha invertit més en carreteres que en xarxa ferroviària (al contrari que a molts països de la UE). L’impacte de la crisi també s’ha notat en el sector, entre el 2007 i el 2014 el transport de mercaderies va caure en un 33% i el de viatgers en un 12%.

Conseqüències: congestió elevada del trànsit (Madrid, Barcelona, València, Saragossa;  alta demanda de noves vies a causa de l’augment del trànsit: fort impacte ambiental (visual, acústic, emissions de CO2).

Cal recordar aquí que segons dades de la Direcció General de Carreteres (Ministerio de Fomento) el 2014 la mobilitat interurbana a Espanya es va repartir de la següent manera:

  • El 78,2% de la mobilitat de passatgers es va realitzar en vehicle privat.
  • El 9,6% en autobús.
  • El 6,2% en ferrocarril.
  • El 5,8% en avió.

Ja hem vist la importància que té el transport en el consum energètic i el seu paper en el canvi climàtic. A Espanya el transport és el responsable d’un 42% del consum d’energia final, enfront el 33% de la mitjana europea, amb un 24% de les emissions totals, mentre que a Europa representa el 20% d’aquestes emissions.  Certament entre 2007 i 2012 es van reduir tant el consum energètic, com les emissions, però aquesta reducció va ser més el resultat de la caiguda de l’activitat econòmica i de la mobilitat com a conseqüència de la crisi que de la millora en l’eficiència ambiental. Sens dubte el transport en carretera és el principal responsable d’aquesta situació. La solució a aquesta situació és la intermodalitat, on el ferrocarril en sigui el principal protagonista.

Espanya disposa d’una xarxa de carreteres d’alta capacitat (vies almenys amb dos carrils de circulació en cada sentit), a partir de la qual es canalitzen els itineraris d’interés general i connecta els fluxos de trànsit i totes les capitals de província. Aquesta xarxa suporta quasi a meitat del trànsit total (carreteres, autovies i autopistes de peatge). En els trams interiors hi ha poc trànsit, però a les zones més urbanitzades, industrials i turístiques la sobrecàrrega és enorme.

  • Transport ferroviari: segon transport terrestre en importància, molt desenvolupat darrerament. Malgrat tot presenta dèficits importants, molts d’ells resultat de la seva història:
    • Va ser la xarxa bàsica de transport fins a la Guerra Civil.
    • Al 1941 es va crear RENFE (procés de nacionalització). La xarxa sempre va tenir poca extensió, freqüència i baixa qualitat. Es va pensar per connectar les capitals de província.
    • Actualment més del 90% de la xarxa pertany a ADIF (Administrador d’Infraestructures Ferroviàries), explotada per l’operadora RENFE.
    • Hi ha altres operadors en el territori com: Ferrocarrils de la Generalitat, Euskotren .

Problemàtica del sector: fonamentalment infraestructures obsoletes.

  • Amplada de via: molts trams són de 1,67 m, mentre que a la UE són de 1,42 m. Aquest fet provoca un fort augment dels costos de transbordament fronterer.
  • Molts trams de via única: redueix la velocitat i la freqüència.
  • Mal estat d’algunes infraestructures: com a conseqüència de la poca demanda i la competència de la carretera, molts trams han caigut en desús o estan infrautilitzats.

Solució: promocionar el transport de mercaderies per xarxa ferroviària, reduint així la congestió de les carreteres (malgrat tot la competència del transport de mercaderies en camió és molt forta donada la facilitat de fer-ho porta a porta i per les facilitats per a la ruptura de càrrega (descarrega d’un contenidor per distribuir-ne o emmagatzemar-ne el contingut).

L’alta velocitat a Espanya (AVE): La UE considera que el transport de viatgers (distàncies entre 200 i 600 km) té bon futur, d’aquí les inversions fetes al llarg dels darrers anys (Altaria – Madrid-Cadis; Euromed -Alacant.València-Barcelona; AVE). Entre el 2007 i el 2015 va augmentar el nombre de viatgers ferroviaris, majoritàriament en AVE, i es va estabilitzar el tràfic ferroviari de mercaderies.

Font: http://mas.farodevigo.es [en línia] [Consulta: 23/03/2017]

El model de transport de l’alta velocitat ha estat qüestionat des del seu inici (el 2014 Espanya tenia 54 km d’AVE per cada milió d’habitants, fet que la situava en la primera posició mundial). Els crítics al model argumenten que aquest tipus d’inversions solament són raonables en situacions de connexió d’àrees metropolitanes amb molta població i molt congestionades que puguin tenir una demanda potencial alta. El cas espanyol no reflecteix aquesta necessitat i per tant la demanda és de  les més baixes d’entre tots els països on s’ha implantat l’alta velocitat, fet que posa en entredit la rendibilitat del servei.

  • Transport marítim: juga un paper molt destacat en el comerç exterior, llarga distància (Amèrica, Àsia …). És molt competitiu donada la seva rendibilitat per desplaçar grans volums de càrrega a grans distàncies.

Repte del sector: reduir el temps d’immobilització en les operacions de càrrega i descàrrega (actualment els costos es disparen per la necessitat de disposar d’infraestructures molts costoses -emmagatzematge dels contenidors; transport combinat camió-ferrocarril).

Volums més importants de transport marítim:

Líquids a doll: productes petroliers (ports propers a refineries, centrals tèrmiques -Algeciras, Bilbao, Tarragona, Cartagena); gas natural; oli; greixos; vins; productes químics.

Sòlids a granel: carbó, minerals, ciment, adobs, pinsos, farratge (Gijón, Tarragona, Ferrol, Huelva).

Mercaderies en general: automòbils, productes siderúrgics i químics, fruites, hortalisses, fusta, paper … (Algeciras, Barcelona, València, Las Palmas, Bilbao).

Font: España en cifras 2014. INE [en línia] [Consulta: 28/03/2015]

Transport aeri: bàsicament de passatgers, tot i que el 2014 va créixer un 7,3% el volum de mercaderies transportat amb aquest model (el volum més important cap a destinacions no Schengen).

A Espanya l’operador que gestiona els anomenats aeroports i helioports d’interés general és la societat mercantil Aena S.A. , propietat en un 51% de l’ens públic ENAIRE (gestor de la navegació aèria a Espanya adscrit al Ministerio de Fomento).

Principals aeroports:

Barajas-Madrid (1990-2008) va triplicar el nombre de passatgers. La seva funcionalitat radica en la seva connexió als aeroports regionals i que actua com a hub (nus coordinat de vols des de i cap a altres aeroports nacionals , estrangers i transoceànics).

Barcelona (Prat) reclama la seva voluntat de convertir-se en hub.

Altres aeroports amb importància per les seves destinacions turístiques són: Palma, Tenerife Sud, Málaga, Las Palmas, Alacant, Eivissa.

La CEE va acabar amb el monopoli del trànsit aeri al 1992, multiplicant-se les companyies i els operadors.

Política de transport a Espanya:

2005 s’aprova el Pla Estratègic d’Infraestructures i Transport dins el marc director europeu.

Objectius a 15 anys: 

Mesures:

  • Ferrocarril: amb unes inversions de prop del 50% del total, s’ha d’estendre l’amplària europea i corregir l’estructura radial.
  • Carretera: completar la xarxa d’alta capacitat i introduir les noves tecnologies en la gestió.
  • Ports: consolidar la seva posició com a nodes intermodals de transport de mercaderies.
  • Aeroports: integrar-se amb altres models de transport i millorar les condicions ambientals i de seguretat.

 

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Temes 10. Sector terciari. Terciarització de l'economia. El turisme, el comerç, les comunicacions i els transports.. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s