Sector secundari Catalunya

Entre els segles XVIII i XIX, es comença a localitzar una forta indústria tèxtil al litoral de Barcelona, gràcies a la facilitat d’importar carbó, i ràpidament s’estén, les colònies industrials, a les riberes dels rius Llobregat, Ter i Anoia aprofitant la força de l’energia hidràulica.

Aquesta indústria despuntarà amb força al segle XIX amb la indústria tèxtil del cotó a Barcelona i de la llana a Sabadell i Terrassa. La força motriu va ser inicialment la màquina de vapor que en el darrer quart de segle es va començar a substituir per l’electricitat. Aquest fet va condicionar que la indústria continués la seva implantació al llarg dels eixos fluvials del Llobregat i el Ter, per poder aprofitar la força motriu de l’aigua per a la generació d’electricitat per a l’autoconsum de la fàbrica tèxtil. Altres sectors industrials van aparèixer com a subsidiaris de les necessitats de la indústria tèxtil, per exemple el sector de la maquinària i el ram dels tints i acabats pels filats i teixits.

Aquest inici industrialitzador es va basar en les petites i mitjanes empreses, generalment de caràcter familiar, amb baixos nivells tecnològics, de mecanització i de mà d’obra qualificada. El fort creixement vegetatiu, sumat als processos migratoris, l’aparició d’una burgesia industrial emprenedora i l’existència d’una nombrosa classe obrera, van permetre la revolució socioeconòmica del país i la consolidació d’una important base industrial.

La crisi del sector tèxtil dels anys 60, va originar la diversificació industrial a tot el territori i per tant l’aparició d’altres sectors productius com el químic, el metal·lúrgic, l’hidroelèctric o el mecànic. Aquest nou paradigma de desenvolupament industrial produït a la dècada dels anys 60 del segle passat implicà la implantació a la regió metropolitana de Barcelona d’empreses multinacionals del ram de l’automòbil, material ferroviari i del sector químic, va comportar també la creació de petites i mitjanes indústries de proveïment a les grans empreses. En aquests anys es comença a desenvolupar també amb força la indústria del sector agroalimentari, amb centres a les terres de Lleida, comarques de Girona, el camp de Tarragona i la regió metropolitana de Barcelona, a més del gran complex petroquímic de Tarragona. El sector de la construcció també ha estat molt important en les darreres dècades, aportant ocupats a totes les comarques sobretot les de costa.

A la dècada dels 70, la indústria era el principal sector de l’economia catalana, amb el 45% del PIB, i donava feina a més del 40% de la població activa del país. La crisi de 1973 va provocar una forta reestructuració de tot el sector industrial, diversificant els sectors i reduint el seu pes en favor dels serveis.

Ja en el segle XXI, el 2015, la indústria representava només el 19% del PIB i cobria un escàs 19% de l’ocupació.

Font: http://www.idescat.cat/[en línia] [Consulta: 31/03/2015]

Font: http://www.idescat.cat/%5Ben línia] [Consulta: 31/03/2015]

Com a conseqüència d’aquest procés històric, Catalunya ha estat tradicionalment una regió industrial i encara manté una posició capdavantera en el sector. La seva posició es manté predominant front Espanya (29% del total de la producció industrial espanyola), tant pel que fa a l’import de xifra de negoci com en el nombre de persones ocupades, seguida per  la comunitat de Madrid, la Comunitat Valenciana, Andalusia i el País Basc.

Malgrat tot el procés de globalització i l’absència de barreres duaneres ha tingut una incidència més negativa a Catalunya que a Espanya. L’impacte més gran s’ha produït en la indústria tèxtil (deslocalització de les indústries tradicionals), com a conseqüència de la competència mundial (països asiàtics principalment).

Font: http://www.idescat.cat/[en línia] [Consulta: 31/03/2015]

Font: http://www.idescat.cat/[en línia] [Consulta: 31/03/2015]

Considerant l’índex de producció industrial (IPI), es pot observar com Catalunya (-1,9%) i Espanya (2%) decreixent en els darrers anys de forma paral·lela.

Per grans sectors industrials, presenten increments els béns intermedis (3,7%) i l’energia (2,6%), mentre que els béns de consum i els béns d’equipament decreixen un 0,8% i un 0,7% respectivament. En aquest mateix període, l’índex de producció de productes industrials (que no inclou l’energia) decreix un 2,6% respecte a un any enrere.

Si considerem l’ocupació industrial, el 1990 la indústria representava el 37% de l’ocupació total, al 2006 el 23% i al 2011 el 13,7%. Entre 2001 i 2007 el sector tèxtil ha perdut un 53% d’ocupació i el de material electrònic un 20%.

La majoria de les indústries es localitzen als polígons industrials (veure parc tecnològic i districtes industrials):

  • Especialitzats: transformació de matèries primeres
  • Semiindustrials: amb activitat industrial i recerca i innovació
  • Logístics

Tendència del sector: es pot observar un canvi de model per tal d’adaptar-se al nou context d’una Europa cada cop més integrada i a un món cada cop més globalitzat. L’objectiu és mantenir la competència a partir d’automatitzar i informatitzar els processos productius.

La conseqüència negativa del procés és la reducció de la mà d’obra poc qualificada.

Font:Anàlisi de l’evolució de l’economia catalana i el seu entorn. 2014 Departament d'economia i coneixement.[en línia] [Consulta: 31/03/2015]

Font:Anàlisi de l’evolució de l’economia catalana
i el seu entorn. 2014 Departament d’economia i coneixement.[en línia] [Consulta: 31/03/2015]

Seguint les recomanacions de la UE (Agenda de Lisboa), cal fomentar la recerca i la innovació per tal de fer la transició cap a un model basat en el coneixement que permeti augmentar l’ocupació en els camps de:

  • La innovació.
  • Disseny
  • Gestió
  • Control de qualitat
  • Implantació de processos informàtics
  • Promoció, vendes i distribució

Tendències generals dels darrers anys (a partir de 1973 -Crisi del petroli):

  • Obertura als mercats europeus i mundials (internacionalització).
  • Deslocalització selectiva d’algunes indústries (tradicionals en crisi: tèxtil, confecció, cuir i calçat….) cap a països perifèrics (mantenint a Catalunya les operacions més qualificades i de més valor).
  • Evolució positiva de tots els sectors, especialment: el metal·lúrgic, de maquinària, agroindustrial i químic, gràcies a la reconversió industrial. Els menys dinàmics han estat: tèxtil, confecció, cuir i calçat.
  • Presència de multinacionals: representen el 3% del total del teixit empresarial, amb una facturació del 50% del total i el 60% de les exportacions.

Característiques actuals del sector que expliquen el nivell de productivitat de la indústria catalana:

  • Estructura productiva diversificada: amb dos grans subsectors (material de transport i químic) i uns subsectors secundaris (alimentari, maquinària, metal·lúrgia, productes metàl·lics).
  • Predomini de la indústria transformadora amb menys pes de l’extractiva i l’energètica.
  • Atomització industrial: 80% de PIMES, tot i que una part molt significativa de la producció prové de les grans empreses multinacionals com SEAT i Nissan en el camp de l’automoció, de capital estranger; d’empreses de capital local com Taurus i Soler & Palau, en la producció d’electrodomèstics, i altres empreses autòctones en el ram de l’alimentació com el grup Vall Companys, Panrico-Donuts, Torres, Freixenet, Codorniu, Casa Tarradellas, Agrolimen o Corporació Alimentària de Guissona, que conviuen amb multinacionals com Nestlé.
  • Baixa productivitat: més alta que la resta d’Espanya, però per sota d’Europa. La causa cal buscar-la en la poca inversió en I+D i en la formació dels treballadors.
  • Concentració industrial:
    • Àrea metropolitana de Barcelona: 65% de la indústria, amb el 69% del total d’ocupació industrial. Acull una gran diversitat de sectors (maquinària i equips elèctrics i la química -Barcelonès i Baix Llobregat-; tèxtil i farmacèutica -Vallès Occidental i Maresme-; edició i arts gràfiques -Barcelonès i química i alimentària, material de transports i plàstics -Vallès Oriental), a més de metal·lúrgic, productes metàl·lics, material de transport, plàstics, farmacèutic, elèctric, electrònic, tecnologies de la comunicació. Causes de la seva localització: disponibilitat de mà d’obra, la proximitat a un mercat de gairebé 4 milions de persones de la regió metropolitana i les bones comunicacions per autopista, i sortida de mercaderies pel port i l’aeroport són les causes de la seva localització.
    • Corredor AP-7: entre el Camp de Tarragona i l’Alt Empordà (maquinària química, plàstics i material electrònic).
    • Llobregat-Ter (comarques del Gironès i la Selva): indústria de mida mitjana i petita molt diversificada on destaquen el sector tèxtil, l’agroalimentari, el químic i el més específic de la transformació del suro.
    • Baix Camp i Tarragonès: és la segona àrea industrial de Catalunya (indústria química). El factor que actua d’atractor industrial en aquest cas és la localització del complex petroquímic de Tarragona.
    • Lleida i Segrià: principal zona industrial de l’interior (maquinària i accessoris agrícoles i indústria agroalimentària. Les causes són de tipus històric i relacionades amb la garantia de disposar d’un subministrament segur d’aigua per al rec que va impulsar l’expansió de les zones de regadiu.
    • Cal destacar també: Bages (tèxtil), Osona (alimentació), Anoia (tèxtil i cuir), la Selva i Alt Penedès (alimentació), Gironès i Pla de l’Estany (alimentació i paper), Segrià i Pla d’Urgell (alimentació).

Àrees amb major ocupació industrial: Barcelona: Vallès Occidental i Barcelonès, Tarragona: Tarragonès i Baix Camp, Lleida: Segrià, Girona: Gironès, la Selva

Principals sectors i subsectors industrials i localització geogràfica corresponent:

  • Alimentació i begudes (agroalimentari): Camp de Tarragona, Penedès, Garraf, Osona. Cal identificar les zones productores de vi o cava, per exemple; i també relacionar-ho amb el sector carni, que juntament amb la fabricació de maquinària i accessoris agrícoles, localitzat a l’àrea urbana de Lleida i el Segrià, que és la principal zona industrial de la Catalunya interior. El sector de les indústries de begudes agrupa una gran diversitat d’empreses entre les quals es diferencien les de begudes alcohòliques (vins, caves, cerveses, licors) de les no alcohòliques (aigua, refrescs, sucs de fruita, etc.). Com en molts altres sectors de l’agroindústria la localització tendeix a situar-se en les àrees on es produeix la matèria primera que serà transformada i en aquest cas embotellada, com seria el cas de la producció de vins i caves, situades en les zones vitivinícoles del Penedès, el Priorat o l’Empordà. També les plantes productores d’aigua embotellada se situen prop de les fonts o deus d’aigua, com els embotelladors de sucs de fruita en les àrees de producció fructícola. Un altre tipus de localització respon a aquelles empreses productores de begudes que no depenen directament d’un producte agrícola com a matèria primera, com seria el cas de molts tipus de refrescs i que tendeixen a situar-se prop d’on se situen els grans mercats de consumidors. En el cas de Catalunya a l’àrea metropolitana i en les àrees urbanes de les principals ciutats.
  • Tèxtil, confecció: té encara una certa presència en els eixos fluvials del Llobregat i del Ter, que concentren alguns emplaçaments industrials, sobretot a prop de les poblacions principals. Les antigues colònies industrials han esdevingut importants conjunts patrimonials, però la majoria no tenen activitat. Osona, els dos Vallès, Baix Llobregat, Barcelonès, Bages, Anoia.
  • Cuir: Igualada com a centre de la pell.
  • Paper: Alt Penedès, Alt Camp, Anoia, Vallès Oriental; lligat amb les arts gràfiques.
  • Química: la química de base a Tarragona (Camp de Tarragona), segona àrea industrial de Catalunya. Es caracteritza per un alt grau de concentració. I el sector farmacèutic i biotecnològic en l’àmbit metropolità de Barcelona.
  • Plàstics: àmbit metropolità de Barcelona.
  • Fusta i moble: el sector del suro al Baix Empordà i la Selva, la fusta i el moble a Osona i la Selva.
  • Metal·lúrgia: àmbit metropolità, Bages, Osona.
  • Automoció: àmbit metropolità en la producció de turismes (Zona Franca, Martorell);
    i la indústria de components del transport, juntament amb totes les indústries de components associades, localitzat a l’àrea metropolitana de Barcelona. És el territori on es concentra un nombre més alt d’empreses i on hi ha activitats industrials més diverses. Carrosseries a la Selva.
  • Altres sectors: tecnologies de la informació i les comunicacions, maquinària, etc.

Reptes de futur de la indústria catalana:

La forta competència dins la UE i en un món globalitzat fa que calgui innovar constantment per adequar-se a un mercat canviant, incentivant la recerca (inversió en I+D) per oferir nous productes.

  • Per aquesta raó cal també potenciar la preparació dels treballadors (FP) per millorar la productivitat.
  • La deslocalització cap a països asiàtics o de l’Est d’Europa de sectors productius tradicionals, com el tèxtil, però que també en pot afectar d’altres com el de l’automoció, farà que disminueixin els treballadors d’alguns sectors.
  • La dimensió de l’empresa catalana: petita i mitjana, comporta una gran facilitat per adaptar-se als canvis, però també una enorme dificultat per destinar capital a la investigació.
  • Capacitat d’inversió en els sectors estratègics de la nova economia industrial, sobretot la tecnologia de la informació i les comunicacions, però també el sector biotecnològic i farmacèutic. Sectors que donen molt valor afegit al producte.
  • Capacitat per formar clústers industrials per concentrar sectors industrials i abaratir costos de producció.
  • Exportar: Quan els mercats s’obren, i els interns estan estancats, cal poder vendre els productes en les economies emergents o traslladar-hi part dels processos productius. E
  • El futur dels recursos, energètics: Catalunya ha d’importar recursos energètics a un preu que anirà a l’alça i on els recursos potencialment renovables en la mesura que escassejaran, seran més cars. La reducció del seu consum, amb polítiques d’estalvi, reutilització i reciclatge haurà de ser una solució per reduir els costos en les primeres matèries.

Tanmateix i per tal de potenciar la transferència de tecnologia en sectors estratègics i en aquells sectors amb més competència internacional s’han creat nous pols de coneixement (logística al Prat, química a Tarragona, nutrició i salut a Reus), amb fórmules de col·laboració entre les universitats, les empreses i l’administració que defineixen nous centres tecnològics i parcs del coneixement.

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Tema 9. El sector secundari. Indústria i construcció.. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s