Sector secundari Espanya. Desenvolupament històric.

Indubtablement Espanya és un país industrialitzat i una de les economies més desenvolupades del món. Però aquest desenvolupament no es va assolir fins a la segona meitat del segle XX. Cal, per tant, conèixer el procés industrial espanyol des del seu origen, donat que encara hi perviuen molts trets del passat que influeixen en la situació i problemàtica actuals.

Una mica d’història.

Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives

Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives

Segle XIX: Espanya s’incorpora tard i parcialment al procés industrial. Les causes d’aquesta incorporació tardana cal buscar-les en les precàries condicions econòmiques, socials i polítiques del país a finals del s. XVIII i al llarg de tot el XIX.

Context general del XIX:

  • Classe dominant: noblesa terratinent, indiferent a tot allò que no fossin les rendes agràries.
  • Artesania: influïda pels gremis, contraris a les innovacions tècniques.
  • Nivell cultural: molt baix. L’any 1887 el 54% dels homes i el 74% de les dones eren analfabets..
  • Població: de base agrària, poc nombrosa i amb recursos insuficients per generar una demanda important de productes industrials.
  • Situació política: convulsa des de la Guerra d’Independència i les lluites polítiques entre conservadors i liberals fins a les guerres carlines i els canvis monàrquics.

 

Font: Estadísticas históricas de España. Siglos XIX y XX. Fundación BBVA. [en línia] [Consulta: 27/03/2015]

Font: Estadísticas históricas de España. Siglos XIX y XX. Fundación BBVA. [en línia] [Consulta: 27/03/2015]

Població Activa España (en milers) Font: Estadísticas históricas de España. Siglos XIX y XX. Fundación BBVA. [en línia] [Consulta: 27/03/2015]

Població Activa España (en milers)
Font: Estadísticas históricas de España. Siglos XIX y XX. Fundación BBVA. [en línia] [Consulta: 27/03/2015]

Desenvolupament de la indústria fins al 1900.

Caracterització a partir de 1830: el tímid desenvolupament de la indústria espanyola és el resultat de:

  • L’existència d’uns quants, molt pocs, empresaris emprenedors.
  • Les inversions estrangeres en el ferrocarril i en la mineria.
  • Els capitals repatriats de Cuba i Filipines.
  • Una indústria incipient primer basada en la força motriu de l’aigua (Colònies Industrials) i més endavant en la màquina de vapor (Vapor Vell – Sans 1846)
  • El proteccionisme, que assegurava el mercat interior gravant amb forts aranzels les importacions que podien representar competència.

Localització del procés industrial. Preferentment al nord i nord-est peninsular basat en dos grans motors:

  • L’explotació i comerç del ferro de Biscaia i del carbó d’Astúries que va permetre el desenvolupament de la siderúrgia i de la indústria mecànica.
  • El  desenvolupament de la indústria tèxtil del cotó a Barcelona i de la llana a Sabadell, Terrassa i Béjar (Salamanca).

Tanmateix cal destacar:

  • Les zones mineres de Sierra Morena, Ciudad Real i Huelva (Riotinto), amb molta mà d’obra ocupada, però limitades a l’extracció i exportació del mineral, sense la creació d’indústria transformadora.
  • La indústria agroalimentària (molineria, vins, oli i sucre de remolatxa) d’Andalusia, Castella-Lleó i Castella La Mancha, molt atomitzada en petites empreses.

Segle XX.

Desenvolupament de la indústria fins al 1939. 

El desenvolupament industrial s’accelera durant el primer terç del s. XX gràcies a:

  • El fort creixement demogràfic (5 milions entre 1902 i 1931), que proporciona una mà d’obra abundant i barata.
  • La neutralitat durant la Primera Guerra Mundial (1914-18), que permet que la indústria tèxtil i siderúrgia espanyoles trobin un bon mercat entre els països bel·ligerants.

Un cop acabada la guerra assistirem a una desacceleració econòmica, agreujada per la crisi econòmica dels anys trenta (Gran Depressió), enfonsant-se les exportacions (especialment les siderúrgiques).

Poc després la Guerra Civil (1936-39) provocarà una forta reculada de l’economia com a conseqüència de la destrucció de la majoria dels mitjans de producció, especialment indústries i manufactures.

Estancament de la indústria espanyola (1939-59).

Un cop acabada la 2ª Guerra Mundial (1939-45):

  • Espanya es veu sotmesa a l’aïllament polític i econòmic dels estats democràtics. La resposta de la dictadura franquista va ser la política autàrquica, consistent en l’auto proveïment  i en la reducció al mínim dels  intercanvis amb l’exterior. Aquesta situació i les polítiques autàrquiques van permetre assegurar el mercat interior, però van impedir la importació de matèries primeres i per tant la modernització tecnològica de les indústries (molt petites) que proveïen un mercat molt limitat.
  • Creació de l’INI (Instituto Nacional de Indústria, 1941), que intervindrà directament en el sector industrial en un intent de fomentar-ne el desenvolupament. Aquesta institució va adquirir llicències i patents estrangeres per a la instal·lació d’indústries de base (alts forns, siderúrgies, drassanes, centrals hidroelèctriques i química bàsica).

El gran salt industrial (1959-75).

  • Pla d’Estabilització (1959): acaba amb la política autàrquica i inicia la liberalització de l’economia espanyola. L’obertura exterior es fa gràcies a l’ajuda americana (1953) que requereix d’un aliat fiable en el Mediterrani enfront del bloc comunista de l’URSS (Guerra Freda).
  • Les principals conseqüències d’aquesta obertura van ser:  el creixement econòmic i industrial (eliminació de les barreres aranzelàries al comerç exterior), gràcies a la compra de béns d’equip, que va permetre augmentar la productivitat industrial i les exportacions.
  • Sectors exportadors: indústries de béns de consum (calçat, cuir, suro, moble, paperera i editorial; indústries bàsiques (cautxú -pneumàtics- maquinària, mineria i naval).
  • Gràcies a la conjuntura internacional de creixement econòmic, es comencen a instal·lar multinacionals gràcies a un seguit d’avantatges:
    • Fort èxode camp-ciutat, el que proporcionava una mà d’obra abundant i barata.
    • Absència de conflictivitat social (fort control polític i sindical del Règim).
    • Poques restriccions estatals a l’entrada de tecnologia i personal qualificat de l’estranger.
    • Demanda creixent de productes industrials en el mercat interior.
  • Inversions de capital estranger (40% Estats Units; 30% CEE i 20% Suïssa).
  • Indústries més desenvolupades en el període: electromagnètiques, química, automòbil, refineries de petroli, diversificació de productes químics i farmacèutics.

Localització industrial fins a 1975. Parlem de dos blocs de factors determinants a l’època:

  • Socials: existència d’una classe empresarial organitzada, mà d’obra barata i poc conflictiva i proximitat als centres de decisió política i financera.
  • Espacials: proximitat a les matèries primeres, disponibilitat d’energia, proximitat al mercat, bones comunicacions (terrestres, marítimes i aèries) i l’existència d’infraestructures i indústries complementàries.

 Distribució tradicional de la indústria espanyola:

  • Catalunya:
    • Existència d’una burgesia empresarial que havia acumulat capital (comerç, agricultura, manufactures).
    • Desenvolupament industrial vinculat inicialment a la indústria de filats i teixits de cotó i llana per proveir el mercat espanyol.
    • Manca de matèries primeres i energia (carbó), fet que explica la localització de moltes indústries a prop dels principals  ports.
    • Al final del període s’afegeixen altres indústries (maquinària, química, material ferroviari i automòbils).
  • País Basc: la industrialització apareix vinculada a una classe empresarial industrial que gràcies a l’extracció de ferro que s’exportava a Anglaterra i la importació de (aprofitant el viatge de tornada) carbó de coc, consolidarà una important indústria siderúrgica localitzada a la ria de Nerbión (prop de Bilbao), que amb el temps donarà lloc a una indústria mecànica gràcies a:
    • Els beneficis de l’exportació del ferro.
    • La tradició de les ferreries basques.
    • Facilitat d’obtenció de carbó de coc de bona qualitat i barato.
  • Astúries: s’hi desenvolupa una important activitat extractiva gràcies a l’existència d’importants jaciments de minerals i a la seva proximitat als ports que en permetien l’exportació. L’activitat minera es limitava a l’extracció del mineral i la seva venda, eren les companyies estrangeres les que transformaven aquesta matèria primera als seus països. Bons exemples els tenim a Mieres i la Felguera, una siderúrgia de capital francès que utilitzava hulla asturiana, però donada la seva baixa qualitat el creixement va ser molt limitat.
  • Madrid: el desenvolupament industrial es veu afavorit per la capitalitat, la proximitat als centres de decisió, l’existència d’un mercat urbà important, la disposició de mà d’obra abundant i barata procedent de l’emigració rural.

A partir de 1959 el Règim intentarà el desenvolupament d’altres nuclis industrials (Saragossa, Burgos, Vigo, A Coruña, Sevilla, Granada) amb escàs èxit, solament Salamanca va tenir una certa importància inicial en l’atracció d’indústria. Per tant es seguiran mantenint desequilibris territorials importants que es perpetuen fins als nostres dies.

serie historica poblacio activa sectors españa

La indústria espanyola del 1975 al 1985. 

El fet clau d’aquest període és la crisi mundial de 1973-74 que va provocar una caiguda espectacular dels beneficis i  va fer disparar la inflació i l’atur. En aquest moment es comença a posar en qüestió el model industrial fordista dels anys anteriors com a conseqüència de tres elements:

  • La caiguda dels beneficis com a conseqüència de  les negociacions continuades dels empresaris industrials (davant la necessitat d’augmentar la producció els empresaris necessitaven més mà d’obra) amb els representants sindicals que van proporcionar millores salarials, jornades de treball dignes i contractes fixes a un nombre elevat de treballadors.
  • La crisi energètica (1973) provocada pels països de l’OPEP que van reduir la producció alhora que incrementaven el preu del barril del petroli (2 dòlars/barril a 3,5 dòlars/barril). Fins aquest moment l’economia dels països desenvolupats es basava en l’existència d’una energia barata i abundant (gràfic evolució preus del petroli), la pujada del preu del barril de petroli va provocar un augment del preu dels productes (inflació), el que al seu torn va fer disminuir la demanda (caiguda de vendes), per tant va caure la circulació de capitals amb la consegüent elevació dels preus dels crèdits.

 

Gràfic evolució preus a llarg termini (1861-2006) Font: wikipedia [en línia] [Consulta: 27/03/2015]

Gràfic evolució preus a llarg termini (1861-2006) Font: wikipedia [en línia] [Consulta: 27/03/2015]

  • La competència dels nous països industrials, que començaven a vendre productes a un preu més baix.

Evolució dels preus del petroli (1960-2015). Font: Geografia Batxillerat. Vicens Vives. 2016.

A Espanya als efectes de la crisi mundial cal sumar-li: 

  • Una indústria deficient.
  • La crisi política (final de la Dictadura -1975).
  • La difícil Transició Democràtica.

Com a conseqüència de la crisi política les mesures de reajustament econòmic per fer front a la crisi general es van retardar, complicant una economia que patia des de feia anys problemes estructurals de fons en el seu teixit industrial:

  • Retard tecnològic important.
  • Estructura industrial poc competitiva, fruit de les mesures proteccionistes.
  • Elevat consum energètic.
  • Excessiva dependència econòmica exterior.
Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives

Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives

Els efectes de la crisi es deixen sentir a partir de la segona meitat dels anys 70 caracteritzats per:

  • Elevada inflació, resultat de la pujada dels salaris, l’increment del preu del petroli i l’encariment dels preus dels productes industrials.
  • La caiguda de la demanda interior
  • Caiguda de les exportacions, com a conseqüència de la manca de competitivitat.

Tot plegat va provocar el tancament de  moltes indústries i l’augment de l’atur.

El procés de reconversió industrial (anys 80)

Mesures de reactivació de l’economia  i reestructuració del teixit industrial:

  • Creació del Instituto de la Pequeña y Mediana Empresa (IMPI), encarregat del nou desenvolupament industrial.
  • Es van facilitar crèdits per a la creació de noves empreses.
  • Decret Llei de la Reconversió Industrial (1981) i Llei de Reconversió i Reindustrialització (1984).

A aquestes mesures legislatives cal afegir-hi les mesures pràctiques amb què els successius governs del PSOE van transformar el teixit industrial i productiu del país:

Àrees i eixos industrials a Espanya. Font: http://www.recursosacademicos.net [en línia] [Consulta: 16/03/2017]

  • Reconversió dels sectors menys productius, afecta especialment a la indústria siderúrgica i a aquelles que en depenien, com les drassanes (Bilbao, Vigo, Ferrol) i la fabricació d’automòbils (reconversió de SEAT).
  • Eliminació d’empreses amb poca demanda (línies blanques d’electrodomèstics, tèxtils, calçat (molt afectades per la competència dels nous països industrials (NPI).
  • Foment de l’explotació de carbó, per tal de reduir la dependència energètica del petroli,  i augment de la capacitat d’hidroelèctriques i tèrmiques.
  • Jubilacions anticipades per facilitar el sanejament de les empreses.
  • Establiment de zones urgents d’industrialització (ZUR), amb l’objectiu de reactivar algunes àrees industrials i evitar-ne el declivi econòmic (Galícia – Ferrol i Vigo -; Astúries; el País Basc -Bilbao-; Catalunya -àrea metropolitana de Barcelona-; Andalusia – Cadis-; Madrid -Alcalá de Henares i àrea metropolitana-). Es concedien avantatges fiscals, disminuint els impostos o donant facilitats per pagar-los, a les empreses que es volien situar en aquestes zones. L’eficàcia de les mesures no va ser absoluta, perpetuant-se els desequilibris territorials històrics i consolidant la importància històrica de Madrid i Barcelona.

Enllaç recomanat: Comentari mapa indústria Espanya.

Vegeu: Tipus d’indústria.

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Tema 9. El sector secundari. Indústria i construcció.. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s