La unificació monetària: l’euro

Font: http://europa.eu/[en línia] [Consulta 11/04/2015]

Font: http://europa.eu/[en línia] [Consulta 11/04/2015]

Ja hem comentat que des de l’inici de la creació de la CEE (1957), els països membres van voler formar un mercat comú on intercanviar amb facilitat els seus productes. Quan el Tractat de Maastrich (1992) dóna pas a la UE, aquesta es marca com a objectiu la formació definitiva d’una unió econòmica i monetària (UEM), aconseguida amb la creació del Banc Central Europeu (1999).

Font: http://europa.eu/[en línia] [Consulta 11/04/2015]

Font: http://europa.eu/%5Ben línia] [Consulta 11/04/2015]

Bona part del camí ja s’havia fet amb l’eliminació dels drets duaners i les barreres a la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals. Sens dubte la implantació d’una moneda única significava el pas més determinant per a la unificació econòmica i financera.

Per tal de realitzar la transició cap a l’euro es van establir uns criteris de convergència:

  • Taxa d’inflació: no podia superar en 1,5 punts (%) la mitjana de les taxes dels tres països de la UE amb inflació més baixa.
  • Tipus d’interès a llarg termini: no podien superar en més de dos punts (%) la mitjana de les taxes dels tres països de la UE amb inflació més baixa.
  • Dèficit pressupostari (dèficit públic): no podia superar el 3% del PIB.
  • Deute Públic: no podia excedir el 60% del PIB.
  • Tipus de canvi: calia haver estat sense tensions importants i dins dels marges de fluctuació del sistema monetari europeu, almenys durant 2 anys abans de l’examen dentrada a la tercera etapa de la UEM.

La UEM es va desenvolupar en tres fases:

  • Fase 1: de l’1 de juliol de 1990 al 31 de desembre de 1993: lliure circulació de capitals entre els Estats membres, reforç de la coordinació de les polítiques econòmiques i intensificació de la cooperació entre els bancs centrals.
  • Fase 2: de l’1 de gener de 1994 al 31 de desembre de 1998: convergència de les polítiques econòmiques i monetàries dels Estats membres, amb l’objectiu de garantir l’estabilitat de preus i unes finances públiques sanejades Es creen l’Institut Monetari Europeu (IME) i posteriorment el Banc Central Europeu (BCE).
  • Fase 3: des de l’1 de gener de 1999: fixació irrevocable dels tipus de canvi i introducció de la moneda única en els mercats de canvi i en els pagaments electrònics.

 Finalment l’1 de gener de 2002 es va posar en circulació la nova moneda. Dinamarca, Regne Unit i Suècia van optar per no entrar a la zona euro (països no que tenen l’euro com a moneda. La seva política financera és regulada pel Banc Central Europeu).

Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives

Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Vicens Vives. 2014

 

Posteriorment adoptaran l’euro: Estònia (2011), Letònia (2014) i Lituània (2015).

Altres països com Andorra, Mònaco i San Marino també utilitzen l’euro com a moneda oficial i molts altres el tenen com a moneda informal o oficial.

Per acabar cal fer menció a la posició de l’euro en l’escena internacional, i als avantatges i inconvenients de l’euro pels estats de la UE. Pel que fa a l’escena internacional cal destacar la rivalitat entre l’euro i el dòlar per aconseguir el paper de moneda de referència internacional. És indubtable la fortalesa de l’euro enfront del dòlar des de fa alguns anys, cosa que ha permès que des del 2006 sigui la moneda més usada en els pagaments en efectiu. Per altra banda i per raons polítiques diferents països (Cuba, Corea del Nord, etc.) han adoptat l’euro en detriment del dòlar en els seus intercanvis comercials. En el marc europeu, comentar que la creació de la zona euro ha significat l’eliminació d’obstacles a les transaccions econòmiques i comercials dels països que l’integren, comportant la pèrdua de sobirania monetària i que sigui el Banc Europeu qui dicti la política monetària, cosa que impedeix que els estats puguin devaluar la moneda en èpoques de crisi econòmica per afavorir les exportacions.

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Tema. Geopolítica i organismes internacionals.. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s