El diagrama triangular

Es tracta d’una representació gràfica de tres variables en percentatge sobre una mateixa quantitat. La base del diagrama és un triangle equilàter, en què cadascun dels costats és un eix on se situa una escala graduada en 100 parts iguals. Cada dada està determinada per tres coordenades.

Cada variable es representa amb un punt dins del triangle. La suma de les tres variables ha de ser 100.

Exemple comentat: 

Distribució de la població activa espanyola per sectors econòmics. 1960.

Font: Diagrama triangular. http://titulaciongeografia-sevilla.es/ [en línia] [Consulta: 21/03/2018]

Es tracta d’un diagrama triangular que representa la distribució de la població activa a l’Espanya de 1960 per sectors econòmic.

Les variables estudiades (sector primari, secundari i terciari) es representen en un triangle equilàter en tants per cent.

Les dades fan referència a Madrid, País Basc, Catalunya, Andalusia, Castella Lleó, Castella la Manxa, Galícia i Extremadura.

Podem observar que el 1960 les economies més terciaritzades eren Madrid, País Basc i Catalunya. Fet que ve determinat per la seva proximitat a l’eix esquerre del gràfic.

Podem determinar aproximadament que:

  • Madrid tenia un 57% de població activa dedicada al sector terciari, un 36% al secundari i un 7% al primari. La seva tendència a la terciarització és el resultat de la seva capitalitat amb un pes específic de serveis públics d’àmbit estatal i la ubicació de les seus de les principals empreses nacionals i internacionals atretes per la proximitat al centre de decisions polítiques i econòmiques. Per altra banda el seu desenvolupament industrial es veu també afavorit per la capitalitat, la proximitat als centres de decisió, l’existència d’un mercat urbà important, la disposició de mà d’obra abundant i barata procedent de l’emigració rural.
  • País Basc i Catalunya mantenen percentatges similars, amb una forta presència del sector secundari, lleugerament per damunt del 50% de la població activa, i també amb una clara tendència a la terciarització de les seves economies, com ho demostren les xifres properes al 40% de població dedicada al sector serveis. Mentre que la població activa del sector primari es troba entre el 10% i el 15%. Aquest fet vindria explicat per la tradició industrial dels dos territoris (indústria metal·lúrgica en el cas del País Basc i indústria tèxtil i de components en el cas català). La terciarització de les seves economies vindria determinat per la importància del sector turístic en el cas català, i pels recursos necessaris per cobrir les necessitats de zones molt poblades i de les necessitats administratives de les empreses.
  • La resta de territoris (Andalusia, Castella Lleó, Castella la Manxa, Galícia i Extremadura) presenten una distribució totalment diferent fruit de condicionants històrics i polítics. El tímid desenvolupament de la indústria espanyola, localitzat preferentment a Catalunya i el País Basc, dibuixa un territori agrícola amb clar predomini de les activitats primàries, com  ho demostren les dades del diagrama amb més d’un 50% de població activa dedicada al sector primari. Mentre que les activitats secundàries i terciàries es troben al voltant del 20% en el primer cas i prop del 30% en el segon cas, a Andalusia i Castella Lleó. Cal destacar la forta presència del sector primari a Galícia i Extremadura amb més d’un 80% de la població dedicada a aquestes activitats, una escassa presencial de població dedicada a la indústria que no supera el 18% i una economia molt poc terciaritzada que no ocupa ni al 20% de la població.

Aquesta situació és el resultat de determinats models de propietat de la terra i parcel·lació agrària, que en el cas d’Andalusia i Extremadura ve determinada per la massiva presència de latifundis i una gran massa de camperols assalariats sense terra (jornalers). El cas de Galícia, l’excessiva fragmentació de la propietat (minifundi) va inviable la viabilitat econòmica de les explotacions.

En pràcticament totes les situacions descrites la manca de viabilitat econòmica de les ocupacions agràries i el poc desenvolupament dels altres sectors va provocar els forts moviments migratoris de la dècada dels 60 cap a altres punts del territori espanyol o a l’estranger a la cerca de millors condicions de vida.