La crisi energètica mundial. Una mirada radical al model energètic del futur des de la teoria del decreixement.

Davant del canvi climàtic sembla que no hi ha receptes màgiques. Us proposo en aquest article fer una petita cabussada a les propostes dels defensors del decreixement com a fórmula que permeti superar l’actual atzucac mediambiental.

El segle XXI s’enfronta a un dels reptes més importants de la història de la humanitat, fer front al canvi climàtic i adaptar-se a les transformacions que aquest implica. És indubtable que la crisi climàtica la trobem a la majoria de les agendes polítiques internacionals i ocupa bona part de les discussions científiques i mediàtiques. En la base d’aquestes discussions trobem aquells que veuen en la tecnologia l’eina fonamental que ens ha de permetre la mitigació de les emissions dels gasos d’efecte hivernacle a partir de la transició cap a energies netes i aquells que consideren que aquesta transició difícilment es pot fer amb la suficient rapidesa per a evitar nivells d’escalfament globals potencialment catastròfics.

El model econòmic capitalista ha basat el seu desenvolupament en els darrers dos-cents anys en la utilització d’una energia abundant i barata, la dels combustibles fòssils. Aquesta energia ha permès un creixement constant i aparentment il·limitat fins als nostres dies. La cruïlla en què ens trobem és la de mantenir els actuals estàndards de creixement alhora que disminuïm la pressió sobre el medi ambient o bé transitar cap a un model de decreixement conscient i voluntari que ens permeti assolir els objectius de reducció d’emissions. I aquesta és la qüestió fonamental. El mateix IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic) ha reconegut que l’única manera d’aconseguir els acords de París és reduir els fluxos de matèria de l’economia global, és a dir, reduir la despesa energètica i per tant tendir a un decreixement voluntari i conscient[1].

A més a més, cal sumar a aquesta problemàtica el que alguns consideren el pic de producció del petroli (peak oil)[2]és a dir, la caiguda sostinguda en el temps de l’obtenció de petroli barat. Segons diferents estudis en els pròxims anys arribarem a un estancament en les extraccions dels diferents combustibles fòssils, passant d’una producció barata i eficient a una davallada sostinguda que complicarà el  seu subministrament mundial[3].

Davant d’aquest debat sorgeix una pregunta important: què està passant?

Ja fa unes setmanes publicava en aquest bloc de geografia un article titulat  Què li està passant a l’energia en el món. Una mirada crítica al model energètic mundial, en el qual plantejava el dilema del futur energètic. Tot indica que l’explotació, viablement econòmica, dels anomenats combustibles fòssils arriba a la seva fi. És a dir, petroli, gas natural, carbó i l’energia nuclear, es troben al límit del seu creixement, si més no la seva capacitat de créixer es veurà molt compromesa les pròximes dècades. Per tant, cal fer una transició energètica cap a un nou model, liderat per les energies renovables, que sigui capaç de fer un ús sostenible dels recursos i operi sobre la base d’una economia circular.

Aquestes constatacions, que podeu trobar a la majoria dels informes dels experts dels darrers anys, han estat també considerades per moltes de les grans companyies energètiques del món, Repsol asume que el petróleo se acabará (y actúa en consecuencia).

Aquesta situació planteja algunes preguntes: podem trobar una combinació adequada de les energies conegudes actualment que cobreixin les necessitats de la humanitat com a mínim fins a l’any 2100? I els sistemes energètics que s’estan preparant, tant els convencionals com els alternatius, seran capaços de generar més energia de la invertida en la seva construcció i operativitat?

A aquest dilema, els límits del model energètic actual i el futur de la societat industrial intenten donar resposta tot un seguit d’experts a partir del concepte de decreixement. El concepte no és nou, diferents autors[4] l’han treballat en els darrers temps, des de vessants molt diverses i està impregnant el debat econòmic, polític i social.  Serveixi a tall d’exemple l’aproximació que fa Latouche quan parla de desconsumir  (downshifting en el vocable anglès) com la modificació de l’estil de vida per un altre menys estressant, que permeti restablir el límit ecològic al model econòmic actual.

L’entrevista a Federico Demaria sobre la Teoria del Decreixement, un dels autors del llibre Decreixement. Vocabulari per a una nova era [5] segueix aquesta línia de pensament. Aquest economista ecològic en clau econòmica, defensa com es possible reestructurar l’economia per fer front als reptes simultanis de la crisi ecològica, econòmica i social. Entre altres fórmules, planteja la cancel·lació parcial del deute, polítiques que generin llocs de treball i redueixin la pobresa, com reduir la jornada laboral, compartint treball i fixant una renda bàsica ciutadana.

L’antropòleg Jason Hickel (2020)[6]  argumenta que a partir d’una disminució planificada dels fluxos de matèria de l’economia mundial és possible una redistribució de la renda, que faci possible escurçar la jornada laboral, garantir el treball per a tothom i ampliar l’accés als béns públics. El model permetria a curt termini una adaptació al problema mediambiental i la transició cap a una economia ecològica adaptada a l’antropocè. En el següent vídeo Desigualdad. Cómo frenar una curva que no para de crecer, Hickel explica en una conferència a La casa encendida de Madrid, l’extrema fragilitat de les xarxes de protecció social, així com la limitació de les polítiques públiques i explora les possibilitats del model del decreixement.

A l’altra banda dels defensors del decreixement trobem els que creuen que l’única manera de tenir un medi ambient decent és seguir creixent i enriquint-se. A casa nostra en tenim molts bons exemples. En els darrers temps han aparegut als mitjans de comunicació multitud de notícies sobre la transició energètica i la descarbonització seguint les recomanacions de l’Acord de París 2050 per tal d’aconseguir la neutralitat climàtica el 2050 i així poder fer front als reptes del canvi climàtic.

Al Camp de Tarragona aquestes notícies han estat especialment intenses els darrers mesos, com per exemple la construcció de nous parcs eòlics, i horts solars. Aquests macroprojectes d’energia renovable que es volen projectar al Camp de Tarragona, a les Terres de l’Ebre i a Ponent estan sent molt criticats per una desena d’entitats ecologistes, plataformes locals i sindicats que denuncien que la demarcació de Tarragona concentra la major part de les instal·lacions energètiques de tot Catalunya amb un 65% del total, i han posat en peu de guerra a diferents municipis de la Terra Alta i la Conca de Barberà en el que es considera una trinxada més del paisatge, el sacrifici del territori i la seva biodiversitat als interessos privats.

La controvèrsia està servida, admetent que hi ha una necessitat vital de fer la transició cap a energies més respectuoses amb el medi ambient, i admetent que l’energia eòlica és una bona estratègia,  els crítics  al model dominant, tal com apunten entitats ecologistes com el GEPEC, s’interpel·len de si el que s’ha d’implementar és un model de grans parcs eòlics liderats per les grans operadores elèctriques o bé cal racionalitzar els recursos i apostar per la implantació de petits parcs eòlics i horts fotovoltaics, liderats des d’un model cooperatiu i municipal, que no estigui en mans d’aquestes grans empreses.

Més enllà de l’escala local,  tots els projectes de transició energètica de casa nostra i de la UE, s’emmarquen en les directrius de la UE per a fer la transició ecològica, el que es coneix com el projecte Next Generation, que juntament amb la digitalització i la reindustrialització ha de permetre liderar una revolució econòmica i industrial capaç d’atraure inversions, millorar la competitivitat i augmentar la riquesa i llocs de treball. En el marc d’aquesta iniciativa europea trobem també el projecte Plataforma Hidrogen Verd Catalunya Sud. El model liderat per la URV descansa en la idea que l’hidrogen és un bon vector energètic que pot permetre emmagatzemar energia i deixar-la anar de manera controlada quan convingui. Segons els defensors d’aquest model la seva implementació permetria fer la transició energètica cap a un model més sostenible.

Tot plegat, indica que sembla que el model global comença a caminar cap a paradigmes energètics més descarbonitzats. Tot i que és una bona notícia, sorgeixen molts dubtes i interrogants sobre el camí a seguir. Notícies de com les grans empreses automobilístiques estan apostant pel cotxe elèctric, Seat fabricará hasta 500.000 coches eléctricos en Martorell si hay ayudas, de com empreses que fins ara apostaven pel petroli i el gas natural s’apunten sobtadament a les energies netes El viento sopla a favor: España vive su segunda revolución eólica, i de l’aposta a favor del desenvolupament de l’anomena’t hidrogen verd, ¿Qué es el hidrógeno verde y por qué será el combustible del futuro? , s’estan convertint en una constant.

Ja hem comentat les aportacions de Federico Demaria i Jason Hickel al concepte del decreixement. Un altra mirada interessant, tot i que més tècnica, ens la dóna un article aparegut el 2009, Els límits de l’energia neta i el destí de la societat industrial, de Jerry Mander,  i  Richard Heinberg (2009). Els autors consideren que els models de transició energètica actuals són massa optimistes i per tant poden provocar en el curt termini el col·lapse del model tal com el coneixem. L’article proposa una transformació sistèmica del model actual basada en: la reducció del consum de recursos i energia, la reducció de la globalització del comerç internacional i la producció i els usos locals de models energètics sostenibles en el temps i l’espai. L’informe acaba amb una constatació, el 85% de l’energia actual procedeix del petroli, el gas natural i el carbó, totes elles fonts no renovables, amb un preu que probablement creixerà en els pròxims anys, una energia neta[7] que està disminuint constantment i un impacte ambiental inacceptable.

Per finalitzar semblen clares tres evidències, primera: la transició energètica és inevitable i necessària, segona:  aquesta no serà ni fàcil ni barata, i tercera que inclús amb esforços ingents en el desenvolupament d’alternatives, la substitució en el curt termini dels combustibles fòssils és com a mínim, problemàtica.

Partint d’aquestes evidències els defensors del decreixement mantenen que com que en un futur immediat tindrem menys energia disponible, no queda cap altra solució que fer un repartiment més igualitari de l’energia entre països i reduir el sobre consum al que estem acostumats si volem evitar el col·lapse i mantenir nivells acceptables de qualitat de vida a tot el món. Les seves receptes passen entre altres per: mobilitats basades en el tren, la bicicleta; modernització d’edificis per aprofitar al màxim l’energia; eliminació dels subsidis a l’energia per reflectir el seu cost real; transferència tecnològica als països més pobres; relocalització de l’activitat econòmica que disminueixi la necessitat de transport; producció local dels aliments; abandonament del mantra del creixement infinit; reducció radical de la demanda energètica a partir d’una planificació de les necessitats globals … En definitiva una economia basada en el decreixement conscient i voluntari i una restricció planificada del consum energètic, per a tendir a una economia d’estat estacionari[8].

Com diu Jason Hickel (2020) el món actual ha estat capaç d’augmentar el nombre de megawatts hora d’energies netes de manera espectacular respecte l’any 2000, però al mateix temps també ha augmentat la demanda d’energia global, de manera que les energies netes cobreixen globalment solament el 16% del total. La pregunta no és si serà possible tècnicament augmentar la cobertura de les energies netes per cobrir el total de la demanda energètica global, sinó si es podrà fer prou de pressa com per evitar que la temperatura sobrepassi els 1,5-2^oC en comparació amb els nivells preindustrials mentre l’economia creix al ritme habitual.

En resposta a aquesta pregunta resulta clarificadora l’exposició feta per Antonio Turiel, aquest 12 de març del 2021 davant de la comissió de Transició Ecològica del Senat. Aquest investigador del CSIC fa temps que adverteix que confiar en el lliure mercat com un sistema capaç d’autoregular-se és una ximpleria, i que de fet la crisi energètica ja la tenim damunt. Us invito a veure aquesta compareixença en el següent vídeo.

Documents de referència:

Blas, Ignacio; Mediavilla, Margarita; Capellán-Pérez, Íñigo; Duce, Carmen. The limits of transport decarbonization under the current growth paradigm. Energy Strategy Reviews. Science Directe. [en línia] Volum 32, novembre de 2020. https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S2211467X20300961

Hickel, Jason El Decrecimiento: la teoría de la abundancia radical. Economistas sin fronteras. Gener 2020. https://ecosfron.org/wp-content/uploads/2020/01/El_decrecimiento_la_teoria_de_la_abundancia_radical_ESF_2020_compressed-1.pdf

Mander,  Jerry;   Heinberg, Richard . Searching for a miracle: Net energy limits & The fate of indutrial society. (2009) Post Carbon Institute & International Forum on Globalization. Traduït a: https://www.resilience.org/stories/2012-02-22/en-busca-de-un-milagro/

Pollin, Robert Reducción del crecimiento frente a un nuevo acuerdo ecológico. NewLeft Review. Núm 112. Juliol-agost 2018, https://newleftreview.org/issues/ii112/articles/robert-pollin-de-growth-vs-a-green-new-deal

Prieto, Pedro. 100% Decarbonization with 100% Renewable Energy Systems Through Power to Gas and Direct Electrification. 02/04/2021. https://www.15-15-15.org/ <https://www.15-15-15.org/webzine/2021/04/02/informe-descarbonizacion-100por100-con-100por100-renovables/>

Notes:

[1] Podeu llegir l’entrevista publicada a Julia K. Steinberger, una de les autores del sisé  informe de l’IPCC sobre canvi climàtic. El decrecimiento y el ‘Green New Deal’ son perfectamente compatibles <https://www.climatica.lamarea.com/green-new-deal-decrecimiento-son-compatibles/>

[2] Moment de màxima taxa d’extracció del petroli. A partir d’aquest punt la teoria diu que la quantitat de petroli disponible vagi a la baixa. El concepte va aparèixer el 1956 presentat formalment per Mariona King Hubbert. Podeu ampliar la informació a: Cuadernos de cultura científica. El pico del petroleo.  https://culturacientifica.com/2019/05/03/el-pico-petrolero/ [Consulta: 04/02/2021]

[3] Font: Mediavilla, Marga. ¿De cuánta energía podremos disponer realmente? El diario.es 12 de gener de 2015 https://www.eldiario.es/ultima-llamada/crisis-energetica-peak-oil-transicion-energetica_132_4425804.html [Consulta: 04/02/2021]

[4] Potser el clàssic entre els clàssics sigui Serge Latouche, que ja advertía el 2006 en el seu llibre La apuesta por el decrecimiento ¿Cómo salir del imaginario dominante?, que el concepte de creixement està tan integrat en el nostre imaginari que parlar de decreixement és una blasfèmia i qui s’arrisca a parlar-ne és tractat com a mínim d’iconoclasta.

[5] Els partidaris d’aquest model postulen que es pot planificar una reducció dels fluxos de l’economia sense perdre qualitat de vida.

[6] Jason Hickel és un antropòleg econòmic de la London Schools of Economics. Defensa el keynesianisme fiscal. Molt proper a Extinction Rebellion i l’escola del decreixement postula la necessitat d’un canvi radical en els models de vida que sigui capaç de fer front al col·lapse mediambiental del planeta.

[7] Energia neta és aquella que queda després de gastar-ne una certa quantitat en la seva obtenció, és a dir, l’energia útil a disposició de la societat pel seu consum També es coneix com a Taxa de Retorn Energètic.

[8] El concepte és antic. Els economistes clàssics el definien quan un sistema econòmic havia arribat al seu límit de creixement. Per ells es tractava d’un desenllaç inevitable un cop s’haguessin emprat tots els recursos disponibles i assolit un alt nivell de renda per habitant.